La música és passió, amor i enyorança.
La tasca que ens espera és infinitament més gran que allò fet en el passat.
Richard Wagner
M’haureu de permetre que en aquesta setena entrega de la bitàcola en ruta a Gdańsk no parli inspirat en el rival i la seva terra (ja ho farem quan visitem la ciutat de Francesc) i ho faci del plaer de la bona música: al RCDE Stadium sonarà l’himne de l’Europa League per primera vegada!
No parlarem del soroll digne d’una consulta odontològica amb què negacionistes i haters de cigarreta i coca-cola de sofà volen seguir mantenint el dubte sobre les capacitats del surienc David Gallego per hostatjar la banqueta perica (com a exemples d’ampli espectre: uno di noi i una victòria…) -deixem passar el partit i en parlem-, ho farem del plaer de sentir la millor música en el moment oportú. Aquest himnde la UEL (3r de la seva història des de 2009) s’emmarca dins la nova imatge que la UEFA volia donar a la competició tot representant el viatge dels clubs al llarg d’Europa: el nostre camí en ruta fins l’antiga Danzig!
Qualsevol persona amb un mínim de dotació musical sap que si Wagner fos músic avui en dia ho seria de heavy metal… I no, la primera pecaminosa unió d’aquesta mena no fou l’S&M sinó el Concerto for group and orquestra dels Deep Purple & The Royal Philarmonic Orquestra… I per a molts, una unió encara més impúdica és que el RCDE i les competicions europees es gitin; però, no és tota la bellesa veritable impúdica? Si com deia Simone Weil “La imaginació i la ficció ocupen més de tres quartes parts de la nostra vida real”, deixem-nos seduir per aquesta ínfima part de la realitat en què juguem competició europea! Gaudim-ne i que es recargolin en llur fel aquells que ho veuen com una aberració: hem vingut a Europa per a quedar-nos-hi.
Alguns estudiosos afirmen que el fet de cridar ha esdevingut art en dues ocasions: els quadres de Munch i els crits d’Ian Gillan a Child in Time; nosaltres, la pericada, n’hem viscut el tercer, El Gol de Coro… Ara, que volem volar ben amunt i ésser espècie en expansió cal engrandir aquell gol i acabar amb els orgasmes interruptus que tenim congelat en el temps des del gol mal anulat a l’Orejuela i el travesser d’en Golobart i aquell xutàs d’en Jônatas… Fins la victòria final, conjurem-nos a cantar, cridar i ballar els gols europeus del nostre nou EuroEspanyol.
Els últims dies molts tuitares pericos han estat penjant portades de discs estimats, sigui quina sigui la playlist de la vostra vida, esperem que avui afegim aquest himne de la UEL com a part indisoluble de la nostra història.
Hi ha qui diu que l’art no serveix per a res i que, precisament això, és el que el fa tan important; ara és el moment, ars longa, vita brevis, de gaudir d’aquest instant etern. Quan soni l’himne de la UEFA Europa League per primer cop al RCDE Stadium penseu en qui ja no hi és per viure-ho, somnieu amb el que vindran i, per damunt de tot, gaudiu de la joia d’estar vius i ésser pericos! It must be love…
Després començarà la batalla enfrontant-nos a qui guanyà la Copa de Fires al Stadio Comunale (el Stadio Olímpico Grande Torino) davant la vecchia signora en el llunyà 1965 (any que es fundaven The Doors i Pink Floyd). Perquè, com va dir Sòcrates, Una vida sense examen és indigna de ser viscuda, arribarà el primer gran examen per a l’esquadra perica de Gallego. I aquest és el moment de fer cas al Nobel W. Churchill: No serveix de res dir «Ho estem fent el millor possible». Has de fer el que calgui per a tenir èxit.
Endavant Espanyol, que la música del gol ens guiï fins la victòria.
Nec temere, nec timide! Aur, aur, pericos!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Sí, novament i conscientment, estic evitant parlar de l’Ajax…