De morts i sacrificis… (Fem olor de mort part nº…)
Segle XIV: un petit poble anglès viu espaordit per la plaga de peste que assola el món conegut -i que acabarà amb la vida de la meitat de la població europea-. Esperen el retorn d’en Connor, el fill pròdig, que els ha de dur la salvació de la pandèmia bubònica envoltats del somni visionar del petit Griffin.
És l’inici de The navigator: a medieval odissey, una película arribada de les antípodes que rebé més de cinc minuts d’aplaudiments a Cannes i el premi Maria a la millor pel·lícula a Sitges 1988. Els protagonistes del film acabaran viatjant en el temps i l’espai fins la Nova Zelanda de finals del segle XX. Per què us en parlo ara, avui i aquí? Perquè em vingueren les imatges de la pel·lícula al cap reflexionant respecte la situació perica. Hi ha una imatge icònica del llargmetratge en què una torxa encesa cau per un pou que sembla sense final; i, així veig ara mateix l’equip: en caiguda lliure i sense vislumbrar-se un aturador. També, les imatges en blanc i negre de l’inici amb les riuades de gent fugint de la mort negra, m’han fet pensar en la desolació de l’afició perica en l’any que tothom havia de somniar amb un futur millor…
Aquest futur millor, emperò, és, ara per ara, anhilat pel No-Res com Fantasia a La Història Interminable de Michael Ende (sí, amb aquella decebedora adaptació cinematogràfica que només arribava fins la meitat del llibre i amb una cançó -no a la versió original alemanya- que arrasaria en els records dels vuitanta). Metàfora perfecta per al nostre esdevenir: la inacabable història que sempre es repeteix, quan sembla que podem albirar un futur millor, la catàstrofe geològica ho torna a ensorrar tot.
Seguint amb referències literàries i cinematogràfiques, el negre horitzó que divisem gran part de la pericada ara per ara és com la host d’Isengard comandada per en Saruman camí de la Gorja d’en Helm. I allà, espera es refugien els nostre somnis europeus i d’allunyar-nos de les temporades de salvació i anodisme. Ara per ara, per a salvar-nos en falta l’arribada d’un Gandalf. Per cert, en l’adaptació d’en Peter Jackson una de les moltes llicències que es pren és la mort d’en Haldir.
Us calen més analogies?
Suposo que l’aposta d’en Mister Chen ha salvat, fins quan?, el cap del surienc; però, realment hi ha quelcom que ens pugui salvar? Qui cost tindrà aquest intentar reconduir la nau? Tant de bo sigui possible, però, a dia d’avui, crec més en la salvació del planeta tot i el canvi climàtic que assolir un gran any amb en Gallego a la banqueta; de fet, ara no sé si apostaria per la nostra salvació.
Sense ànim de fer cap spolier (filtració) del final de Navigator: un fèretre de fusta solca les aigües vers un altre món com a ofrena necessària per als déus en pagament d’una salvació…
And there upon the rainbow
Is the answer to a never ending story…
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: les reflexions, amb o sense enquesta, sobre quin entrenador ens ha fet fer més flaire cadavèrica, les deixarem per un altre moment.