No es barallin aquí dins! Això és la sala de la guerra.
Dr. Strangelove
Moscou, el telèfon vermell esperem no haver d’agafar-lo: si hem aguantat fins ara (sic) que no haguem de recórrer-hi precisament avui (tot i que tot sembla indicar que, passi el que passi, com a mínim, fins passat el diumenge, en Gallego té crèdit a la Xina), fet que seria provocat per una derrota que enterraria moltes il·lusions i tot el futur que hem estat esperant durant dotze anys. Així que com a mínim, aviam si aguantem en Gallego fins al diumenge gràcies (sic) a una victòria avui.
Per cert, la joia kubrickiana que a l’estat es conegué com a Teléfono rojo, volamos hacia Moscú es deia en realitat Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb; quin amor més estrany que estimar l’Espanyol? Tot i que també és un amor ben estrany el dels russos de tenir com a heroi a un general que és una estació de l’any. I, nosaltres, haurem de vèncer més d’un general Hivern; aquell que permeté els russos salvar-se dels suecs a Poltava, que corporificat en el tolstoià Kutúzov cremà fins les portes de Moscou per escometre les famèliques hosts de la Grande Armée, i qui, sovièticament, encetà la derrota del nazisme. Nosaltres, novament, som en lluita contra el nostre propi general hivern.
Sí, novament. És una, malauradament, nostrada tradició perica haver de conviure amb el General Hivern. Quan volem aixecar el vol: política de terra cremada i guerra de guerrilles per a resisitir! D’acord, hom no es fa perico per la set de glòria, però, desenganyem-nos: volem guanyar, per això juguem! Duem la llosa de la venda forçosa del mas pairal com a cim d’anys, molts de no saber fer les coses bé quan més tocava, que ens dugué a l’exili i a haver de trobar nova llar; la tradició de vendre, com si haguéssim de pagar delmes, la nostra millor collita; el fantasma etern, enganxat com una ombra, de la por a baixar (només tres equips han jugat més que nosaltres a primera); sense obviar les lluites caïnianes internes. Tot això havia de començar a esdevenir cendres, adob per a poncellar com a flor enmig d’un femer gràcies a aquest any on, mitjançant la UEL, tornar-se espècie en expansió; però, com l’Univers, sembla que tendim cap al caòtica entropia i no pas cap a l’ordre… Sigui com vulgui, nosaltres no ens podem permetre immolar-nos a les flames com Moscou el 1812, hem de prendre la ciutat.
Esperem que no acabem com l’obra mestra del cinema basada en la novel·la de Peter George Red Alert, en que després de llençar la bomba s’activa el Dispositiu de la Fi del Món: que mantenir en Gallego no es dugui fins a l’infern de segona, que podia ser molt més tràgic que qualsevol de les quatre anteriors vegades (la primera en 1962). Ara que ben pensat, en el llibre original la humanitat es salva al final de xamba… (EL Gol de Coro ja el vàrem viure…). Atureu màquines! Salvar-se de xamba seria guanyar la final… als penals?! Ja podeu anar derrotant aquests hereus dels romanov sigui com sigui, després ja decidirem què fer amb en Kérenski.
Nec temere, nec timide! Aur, aur, pericos!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Aviam quant de temps podem evitar parlar de l’Ajax…