Si el 2010 Asif Kapadia va meravellar amb el celebrat Senna i cinc anys després va retratar a Amy, ara amb Diego Maradona el cineasta britànic d’ascendència hindú continua explorant els límits d’on acaba la persona i comença el personatge que consta en el títol, en aquest cas una llegenda del futbol mundial, el que molts consideren el millor futbolista de tots els temps, Diego Armando Maradona, una figura amb llums i ombres, un talent futbolístic i un grandíssim impostor, estimat o detestat a parts iguals.
Com els seus predecessors, l’estructura d’aquest nou documental repeteix la fórmula de l’èxit que ha trencat motlles i que tants bons resultats li ha donat: imatges d’arxiu (d’enregistraments de l’equip que Maradona portava amb ell, de les televisions i de vídeos domèstics familiars), amb les veus dels entrevistats, un esquema d’ascens i caiguda, i un muntatge àgil i enèrgic que atrapen l’espectador des de l’inici.
El documental, de poc més de dues hores de durada, fa un recorregut cronològic pas a pas per la seva etapa al Nàpols (1984-1990), on triomfà i va ser idolatrat per l’afició. Una història ben coneguda. La glòria futbolística i els moments més emblemàtics de la seva carrera ocupen una bona part del seu metratge, i l’altra, la doble vida i la tragèdia personal, quan allò que va pretendre mantenir ocult va sorgir a la llum.
S’evoquen uns quants moments significatius, com la felicitat al vestidor i l’eufòria a la grada i als carrers en la celebració del primer scudetto, el 1987, la revenja esportiva per la derrota de les Malvines en aquell mític partit del Mundial de Mèxic del 1986 entre Argentina i Anglaterra amb els dos gols de Maradona (el de la mà de déu i el del segle), o l’inici de la fi de l’idili amb els tifossi i els mass media italians quan l’albiceleste va eliminar als penals a la selecció azzurra a les semifinals del Mundial, a l’estadi San Paolo, entre molts d’altres, que ara aquí no descobrirem. Tampoc no en queden al marge els seus escàndols, concretament les relacions amb la màfia napolitana (la família Giuliano di Forcella), les informacions sobre el seu fill no reconegut públicament, els problemes amb les drogues i la justícia italiana, o el positiu per cocaïna, origen de la seva posterior davallada a nivell esportiu i personal. Finalment, també es denuncia el racisme als estadis italians per part dels ultres del nord contra el Nàpols i els seus seguidors, o la situació d’explotació laboral a què els futbolistes es veuen sotmesos quan, estant lesionats, han de continuar jugant infiltrats (per exemple, la lumbàlgia de Maradona).
Un cop més Maradona apareix retratat com un jugador llest i astut, però també com un rebel, desequilibrat, infidel, immadur i, sobretot, contradictori. Tal com posa explícitament de manifest l’encertat títol, el principal objectiu del director és, primer, mostrar la dissociació entre la persona (Diego) i el personatge (Maradona), que no són el mateix tot i anar aparellats, com explica bé el seu expreparador físic Fernando Signorini, i segon, la constatació de com el personatge Maradona acaba devorant a la persona Diego. Una altra manera d’expressar-ho, des d’un punt de vista literari, és dient que era un doctor Jekyll a la gespa i un mister Hyde fora.
No menys interessant resulta, com apuntava al principi, la manera en què és contada i, en aquest sentit, tant l’exercici de recuperació de material visual, en bona part encara inèdit, com de muntatge responen més a una voluntat de (re)construcció que no pas de reexhumació. L’inici del documental, sense anar més lluny. Un començament brillant, on, a més, imatge i música s’integren i flueixen a la perfecció: un cotxe circula pels carrers de Nàpols, seguit des del darrere, fins que arriba a l’estadi de San Paolo, el dia que el Pelusa es presentat com a nou jugador. Aquesta escena s’intercala amb una sèrie d’imatges, com l’anunci del seu traspàs al Nàpols, la lesió de Goikoetxea, la baralla sobre la gespa del Bernabéu després de la final de Copa amb l’Athlètic o unes paraules premonitòries de Pelé. Tot enllaçant amb la polèmica roda de premsa de presentació, quan veiem al president Corrado Ferlaino expulsar un periodista que preguntava a Maradona si tenia coneixement de les relacions entre la camorra i el club, prèvia al posterior bany de masses que va rebre en un estadi ple a vessar.
Ja ho veieu: Kapadia no es deixa gairebé res al tinter. Efectivament, com ja he dit, si a la primera part constatem sobretot el seu increïble talent, en plena efervescència, amb la pilota als peus, la segona part ens posa al davant les febleses i misèries del jugador, desbordat per la dimensió gegantina del seu personatge, alhora que ens fa reflexionar en primera persona sobre la naturalesa humana, i treure’n conclusions. En definitiva, un documental perfectament travat en què no sobra ni falta res.
Val la pena? I tant! És per això que no he pogut deixar passar l’ocasió de fer-vos cinc cèntims.
Pero Page, malfeytor e robador