Avís a navegants: aquest escrit és una miscel·lània d’entrades no nates en la data pertinent que han acabat trobant-se en aquest moment.
E la nave va… 119 anys i seguim persistint
Le roi est mort, vive le roi!
Hagués sigut impactant veure en Capdevila eixint a la gespa del RCDE Stadium i un cop al mig del camp haver cridat la frase inicial i que hagués aparegut en Pablo Machín…
El relleu a la banqueta perica del surienc David Gallego pel sorià Pablo Machín era ja un recanvi que s’havia de produir sí o sí després de l’enfosament de l’equip a Mallorca. Vergonya, cavallers vergonya! Des de la flota pirata feia dies que crèiem que, malauradament, aquest recanvi calia fer-lo: per resultats i, especialment, per imatge de l’equip al camp. És cert que en Gallego és qui ha certificat el pas a la fase de grups de la UEL, on seguim plenament vius, i líders, tot i el decebedor primer empat, consumant el massa poc reconegut nou rècord d’imbatibilitat europeu; però, la imatge en lliga era dramàtica; exempli gratia: cinc dels vuit partits havien acabat sense un sol xut per part blanc-i-blava! Si a l’estiu m’haguéssiu fet triar entre Machín o Gallego no les tenia totes. L’aposta no quallà, i, ara era l’últim moment per intentar redreçar el rumb el més aviat possible. Tot allò que brillava a l’acabar la temporada passava havia perdut fulgor i l’ambient ens feia recordar en Tintín Márquez: olemos a muerto… L’aposta d’en Gallego podria haver sigut bona, però la massa no ha pujat i el pastís ha fet llufa; no hem vist recanvis ni capacitat de resiliència… i, pesarà una llosa eterna en forma de sofà, cigarretes i coca-coles. Ara toca seguir mirant l’horitzó i deixar que l’Almirall Machín ens dugui a bon port.
Amb certa mala bava algú podria adduir que en els dos primers enfrontaments de lliga el sorià ha obtingut el mateix rendiment que el surienc en la primera i segona jornada; cert, però les sensacions no són pas les mateixes i, ja sabem, el fútbol es un estado de ánimo (amb accent argentí), i crec que en Machín ja ha assolit la primera fita: aconseguir tornar a engrescar la pericada.
I, així, com en una recerca de Tanelorn, nostra nau segueix solcant les mars futbolístiques. Esperem no acabar navegant fins cap infinit només acompanyats per un rinoceront, tot i que ha d’ésser l’esdevenir una icona europea, com el gravat de Dürer, voguem i voguem… Perquè, tal volta aquest viatge ens durà fins el cor mateix d’allò imaginari.
Hem passat de navegar a l’espera de presenciar un funeral, com en el film fellinià, a tornar trempar, tot i les dificultats… tal volta estem superant una etapa de disfunció erèctil i ara podrem tornar a gaudir i a fer gaudir.
Tot i que, lamentablement, hi ha qui sembla només gaudir amb la presència de banderes no blanc-i-blaves al RCDE Stadium: després de la sentència del 14-O el club, podem voler acceptar que volent evitar enfrontaments fraticides -la història de les famílies periques n’és plena- emet un comunicat que esdevé la guspira que encèn les brases (la part final és dramàtica!). Perquè a la llarga, tot és política, i no podem obviar que la neutralitat, com deia el reverend Tutu, pot esdevenir opressiva; al final, viure vol dir prendre partit. D’aquella pols, vénen aquests fangs; així que calgué recuperar la campanya només en blanc-i-blau i, com d’habitud -i alguns gallejaren a xarxes socials amb vídeo des de la “zona noble” (ehem) de l’estadi-, aparegueren una munió de banderes espanyoles i no pas de catalanes o estelades… Insisteixo citant l’autor dels Quaderni del carcere: al final, viure vol dir prendre partit.
Polisèmia, no pas homonímia, de partit: anem des de les resolucions que hom adopta a la competició esportiva. Ara toca singlar vers l’Abra exterior i vèncer a Bilbo (la ciutat no l’asteroide de nom tolkià) per seguir la costeruda senda vers l’Olimp i deixar d’ésser Sísif amb els nostres somnis. I si bé és cert que els lleons ens cardaren la nostra derrota més gran en lliga -febrer del 29- també ho és que som l’equip que primer els derrotà en el seu nou San Mames. Com deia Píndar i cità Camús: No t’afanyis, ànima meva, per una vida immortal, però esgota l’àmbit del possible.
Per això, pericada, ara toca somniar que en Pablo Machín ens faci més grans (així que menys amagar el cap sota l’ala i fer-li cas, directiva) i desitjar fer una bona temporada en lliga (preludi d’una fantàstica la següent) i arribar fins Gdańsk (que hi ha qui ens deu quelcom).
Aquell fílmic rinoceront (els elasmoteris podrien ésser l’origen de la llegenda de l’unicorn i d’altres, els badak api apagarien focs) ens diu que hi ha quelcom poètic adormit en nosaltres i que cal que el despertem… e la nave va…
Endavant, Força Màgic Espanyol!
[contact-form][contact-field label=»Nombre» type=»name» required=»true» /][contact-field label=»Correo electrónico» type=»email» required=»true» /][contact-field label=»Web» type=»url» /][contact-field label=»Mensaje» type=»textarea» /][/contact-form]
[contact-form][contact-field label=»Nombre» type=»name» required=»true» /][contact-field label=»Correo electrónico» type=»email» required=»true» /][contact-field label=»Web» type=»url» /][contact-field label=»Mensaje» type=»textarea» /][/contact-form]
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts