Hope is the poor man’s bread
George Herbert
La tripulació de Pirates RCDE és variopinta, no sabem si algú arribaria a la categoria de persona recomanable o tots podríem ésser protagonistes d’aquella mítica cançó del vuitanta-tres El ritmo del garage de quan el Loco del Clot molava. Sigui com vulgui, a la nostra flota, hi ha molta gent que directament, o indirecta, manté records d’aquells primers mangas a TVC; així que per a molta gent, no caldrà recordar que era en Peasuke Soramame qui, al Dr. Slump, en qualsevol circumstància acabava dient la frase que intitula aquest article: Taro, tinc por…
Tiro de mitologia urbana de finals del segle XX perquè, com deia el poeta, la infantesa és la veritable pàtria de l’home (i de la dona); i, alguns tenim escarificat a l’ànima aquesta aseveració quan arriben maldades: Taro, tinc por! Tal volta és esperable que la següent generació es trobi un món millor, per això tindrien el Uh, oh, no tinc por!; però, malauradament, el capitalisme degrada la societat del benestar fent-nos retrocedir tot deixant un món no pas millor -veritable motiu per estar acollonit i en peu de guerra revolucionària-. Però, no fugim d’estudi. Taro, tinc por…
Sí, tinc por perquè la situació del nostre rcde no és pas desitjable o envejable, si més no a la lliga; però vull mantenir l’esperança. Ai las, l’esperança! Tancada en aquella gerra de Pandora, primigènia dona segons la mitologia hesiòdica, sense que la humanitat haguem pogut desxifrar, hores d’ara, si, l’esperança, és un mal o una virtut… Tant és si ens ha de salvar o condemnar, a l’esperançar ens haurem d’aferrar.
Potser tenia raó el poeta i prevere gal·lès George Herbert quan afirmava que L’esperança és el pa dels homes pobres; però, què ens queda, ara per ara, a la pericada? L’esperança… tal qual el rai de la Medusa, però, com Savigny i Corréard hem de sobreviure i fer canviar l’statu quo; perquè tot i que la nau faci aigües (i sabem que els patricis i les elits sempre tindran barca salvavides), la plebe perica hem sobreviscut a les pitjors travessies i, com va escriure Josephine Hart: els supervivents són perillosos perquè saben que poden sobreviure. Així que lluitem per sobreviure. Amb por, però sense deixar-la dominar-nos i fer-la esdevenir un motor del nostre reeiximent.
El comodor Machín ens va recordar en la seva presentació que no seria pas fàcil sortir d’aquests perillosos doldrums on ens trobem. Cal llavors posar-nos tots a bogar i remar sense descans fins la victòria final; però ho hem de fer tots: qui no vulgui pagar farda que salti per la borda i alleugereixi pes.
Si voleu, aquest diumenge no és una final, el partit contra el Getafe: però sí ha d’ésser, en virtut de santa obediència, el partit del punt d’inflexió (matemàticament, seria el mínim d’una funció convexa) on, d’una vegada per totes, pel civil o el penal, guanyem a casa (s’ha de repetir una setmana després contra Osasuna, tot havent allargat el rècord el dijous a Budapest) i comencem la vera senda de les llambordes grogues que ens ha tornar a casa, a la il·lusió.
Taro, tinc por… Molta por, perquè no assolir l’objectiu és veure com la gola del llop ens draga fins el fons de l’abisme. La por, emperò, és un mecanisme biològic de supervivència… Ara, amb l’adrenalina pels núvols, lluitem o fugim? Fem cas a Madiba: Vaig aprendre que el coratge no era l’absència de la por, sinó el triomf sobre ella. El valent no és qui no sent por, sinó aquell que conquereix aquesta por.
En aquests dies que tant cal reivindicar Gandhi, recordem-lo: L’enemic és la por. Pensem que és l’odi, però en realitat és la por. Vencem, doncs, la por i encetem el camí de la victòria vers la glòria.
Endavant, Força Màgic Espanyol!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: per si voleu afegir una mica d’esperança, una cançó:
