Els àugurs eren endevins que, se suposava, eren capaços de llegir l’esdevenirdor en el vol de les aus o observant en les seves entranyes. Ara per ara, si un àugur analitzés la trajectòria del rcde afirmaria, sense cap mena de recança, que volem vers la segona divisió de la lliga.
Si aquest escrit s’hagués parit la vesprada del diumenge, no hagués desenvolupat la idea en cap altra direcció, però havent madurat entre les converses a coberta i a les bodegues d’un dels vaixells de PiratesRCDE permetré albirar, tal volta, un bri de llum solar al llunyedar de l’hortizó, com si un imperator respongués Aut non (o no) a la molt perica asseveració dominical del Ave, Cæsar, morituri te salutant (Ave, Cèsar, aquells qui han de morir et saluden).
Allò que em desesperança més sóc jo mateix: mentre en altres anys de miracles agònics sempre vaig creure sempre que era possible (sí, així ho vaig pensar durant tota la temporada del Gol de Coro) ara no les tinc totes des de fa massa temps. Podríeu dir que els meus escrits de la bitàcola de la Ruta a Gdańsk traspuen positivisme i no pas aquesta negativitat; és cert, però són coses absolutament i diametralment oposades el somni europeu i la realitat (malson?) domèstic. Més que no pas un convers que s’enfila al cavall sóc un descregut que acaba d’obrir els ulls i posa peu a terra; necessito que algú em mostri la llum (tal volta, només em cal que la desesperança s’aparti i em deixi veure la llum, com el cínic Diògenes de Sirop demanà a Alexandre el Gran).
Vae victis! (Ai dels vençuts!) L’espasa que Brennus llençà diumenge damunt el rescat a pagar és la voluntat de voler sortir del pou: com si la por ja ens hagués fet enfonsar-nos fins la cintura en sorramoll i ara ens abandonèssim a esperar que la pujada de la marea ens enfonsés del tot si la fam no ens fina abans. La set i la fam de voler i no poder, d’ésser els mateixos que ens han dut fins aquí qui ens ha de treure de l’atzucac. I parlo tant dels jugadors com de la direcció esportiva. Perquè caldria que no ens féssim trampes al solitari (i tampoc caldria fer un What have the romans ever done for us?) i tractéssim de veure la feina feta per Perarnau i Rufete. I, quan pensem en la plantilla, a més a més de veure qui prové del planter i qui no, aturem-nos, per exemple, a pensar en les dotze fitxes en últim any de contracte o cedits que a la UEL volen exhibir-se mentre que a nivell local tant els és si s’enfonsa o no aquest vaixell que ara per ara, fa aigües.
Pren el llargavista i mira! Pot dir-me qualcú en aquest estol de corsaris, bucaners o filibusters. I tractaria de convèncer-me que, “obviant” els partits contra CSKA i Lleida, entre criminals blancs i blaugranes ens enfrontem contra hekiopolitans i pepineros on dues victòries farien canviar molt (aut non) l’state of art perico. A l’altre costat, dues derrotes ens sentencien a la fosa de segona. I, no accepteu la mentida tantes vegades explicada, el nostre lloc, el nostre únic lloc a La Liga és a primera, perquè som junt amb el Valencia el quart equip que més temporades ha jugat a primera, només per darrere dels tres que no han permès mai baixar. Ara bé, hi ha motius per hostatjar l’esperança? No som al març de 2009 a 11 punts de la permanència (i, llavors, ho fèrem), però, són equiparables la plantilla i la situació?
Crec que cal confiar en el comodoro Machín; tot i que algú em podria dir que els números són els que són i no disten dels d’en Gallego, també ens podríem preguntar si el gran problema de l’actual míster és no haver sabut capgirar l’estat psicològic de la plantilla. Hi ha qui, diumenge a la tarda enyorava les salvacions via mashotes o camachina; però, potser només cal donar-li a l’actual míster allò que demana: homes i no pipiolos; i no crec que vagi de testiculina sinó d’experiència (com en la saviesa del diable) i d’actitud. No és un problema de psicòleg sinó de coneixements.
I com sempre, quan la situació a la taula clasificatòria no és satisfactòria, és responsabilitat de jugadors i cos tècnic; ara bé, la direcció esportiva, sota ordres de la comandància, és responsable de configurar la plantilla i, ara, toca lamentar-se de què ens servirà ésser els més rics (sic) del cementiri. I els responables tindran la barra d’insultar l’aficionat en demanar-nos no abandonar el vaixell, quan si alguna cosa ha demostrat la pericada és ser-hi sempre quan van maldades. I fa massa temps que van hi van. La gestió econòmica del club podria esdevenir una assignatura de les facultats d’ADE com a exemple negatiu. Mentrestant, alguns somniaran amb trobar un Osvaldo quan necessitem que en Machín sigui capaç de fer arribar aquest vapor Henrietta com Phileas Fogg a destinació.
És per tot això que cal conjurar-nos com afició: ara, novament, més que mai, hem de deixar de banda les diferències i tractar d’empènyar el carro. No és moment per a repartir carnets de bons i mals pericos: cap retret entre pericos. Primordialment, protegim les criatures i recuperem tota la nostra presència d’esperit i tot l’argumentari de perquè hem decidit formar, i continuar fent-ho, part d’aquesta meravellosa minoria; a travessa promet ésser gens fàcil: haurem de solcar els 40 rugents, els 50 udoladors i els 60 bramadors; diu la tradició que Fernão de Magalhães que per sota dels 40 graus, no hi ha llei; per sota dels 50, no hi ha Déu; per sota dels 60, a l’aigua la remou el Diable. Ens toca ballar amb Satanàs i endur-nos la llum. O victòria o mort.
La victòria no fa referència al matx d’avui (ja aniria bé superar la pantalla dels gols de Lardín i treure’ns l’amargor del hat trick del Rifle Pandiani), atalaia l’objectiu: on ens salvem i mantenim la categoria o morirem com els clans escocesos a la Batalla de Culloden.
Enguany havia d’ésser la temporada de la il·lusió, ara per ara, aquesta il·lusió sembla més aviat una història del Baró de Münchhausen; nosaltres haurem de seguir bogant a galeres per poder arribar a afirmar Sóc Espàrtac! i canviar el final de la Batalla del riu Sele.
Endavant, Força Mágico Espanyol.
WE SHALL NEVER SURRENDER!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Aquest text ha sigut escrit a batzegades a les nits després de converses amb els altres membres de PiratesRCDE, tanmateix, palesa l’opinió de l’autor no pas, necessàriament, la de la penya.