Demà diumenge hi ha un partit a vida o mort. Quin cansament de les apocalíptiques metàfores bèl·liques en referència al nostre RCDE!; però, no ens enganyem, gran part de les opcions de salvació passen per vèncer, d’una vegada enguany, en el nostre estadi contra un dels nostres rivals directes; la derrota ens deixaria fitant l’abisme des de l’entrada del desastre.
Mentre no aconseguim fer entrar ningú més a la lluita, això serà com a Els Immortals (Higlander): som quatre implicats en l’enfrontament final i només un aconseguirà el Premi, la salvació… Només en pot quedar un. There can be only one…
Si ens salvem podrem fer honor al disc de Queen que contenia les cançons de la banda sonora (la resta era obra de Michael Kamen): It’s a kind of Magic. Hi havia diverses peces destacables, però, especialment recordada és Who wants to live forever; potser la pericada no pretenem viure per sempre, però, ja que hem decidit ficar cullerada en això del futbol, creiem que hem de ser-hi mentre algú encara ho desitgi i vulgui lluitar per aquests colors i la seva meravellosa minoria; perquè, potser tots som contingents, però el RCDE és necessari.
La tradició afirma que algun equip farà una segona volta tan nefasta que entrarà en zona de descens; sí, és una bona dada per a nosaltres, perquè hem fem molt poca bona feina en el que duem de competició lliguera, i com més serem a la pomada, tal volta, serà més fàcil no comprar tants números de la poc desitjada loteria. Ara bé, tot sembla indicar que enguany, la salvació és pagarà amb poc punts, millor, ara per ara; però, sols amb una condició, demà diumenge cal guanyar sí o sí, i tornar a convertir casa nostra en un fortí.
Vull que les nostres converses setmanals siguin al voltant de la capacitat de lideratge de RDT, respecte qui ha de llençar els penals, de com sobren les “vaques sagrades” i quines han de ser les funcions d’un capità dins i fora del camp, quina bona primera temporada féu en Piatti i com mai més es va a tornar a saber res d’ell, que El Pirata Granero podia haver aportat encara molt a l’equip, que tant de bo marqui aviat en Calleri, o respecte d’on ha de jugar en David per continuar sumant. Això ha de ser el dia a dia de la pericada; i somriure pensant en els Wolves i els que vindran després, i mirant la taula, tal volta amb la pell socarrimada, però des de fora de l’Infern; perquè, si volem, depenem de nosaltres mateixos.
És per això que vull que les notícies que ens hagin de fer debatre des de Ses Illes, Galiza o Madrid -i des d’on sigui que els següents equips s’afegeixin- siguin el poc respecte a l’accent balear dels nins, les sàvies rectificacions del profe Vázquez o que a la villa y corte els dits republicans aplaudeixen un monarca hereu de la dictadura. Sincerament, com diria Harry el brut: Go ahead, make my day! Només m’interessa, en clau esportiva (ara tots els rugbiers saltaran a la jugular): que a l’acabar la lliga hi hagi, com a mínim, tres equips pitjor classificats que el nostre RCDE. Com i per què, m’és ben igual.
Així que ja sabem: The show must go on… I ara ens toca vèncer: Gimme the prize!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Sense obviar que res ha de desviar l’atenció del nostre únic objectiu (a la lliga, la UEL és el somni), però com no es pot permetre que les idees d’estults com Trump o Borrell s’escampin lliurement, espero de tot cor que cap culerdo insultés ni proferís cap expressió racista després del golàs de cap d’Iñaki Williams el proppassat dijous.
P.S.II: Ben fet per en Pitu Abelardo, ja que com diu el mestre Oriol Vidal: fent de la roda de premsa pura distensió abans d’una final. Chapeau!