Del “futbol burgès” al “futbol proletari” a la Rússia soviètica
Carles VIÑAS. Futbol al país dels soviets. Una eina al servei de la revolució. Manresa: Tigre de Paper, 2019. 168 p. ISBN: 9788416855360. 15 €.
Qui no recorda aquells temps en què l’URSS dels vuitanta, amb els Dassàiev, Khidiatullin, Demiànenko, Rats, Belànov, Aleinikov, Protàssov i companyia, i el seu Dinamo de Kíev, dirigits pel llegendari Valeri Lobanovski, es van convertir en dos dels equips referents del panorama futbolístic internacional del moment? O els temps del socialisme soviètic, la perestroika, la bandera roja amb la falç, el martell i l’estrella i el Novedades de Moscú?
Però el que no tothom sap és que la presència del futbol a l’antiga URSS es remunta als darrers temps de la Rússia tsarista, quan s’inicià la industrialització del país a partir de 1870, arran de la influència exercida pels treballadors qualificats estrangers, especialment britànics i alemanys, i també que l’esport en general i el futbol en particular va ser un dels instruments que les autoritats soviètiques de l’època van fer servir per intentar sortir del bloqueig internacional imposat després del triomf de la revolució bolxevic. Aquest és precisament l’objectiu del present llibre: oferir al lector una visió general sobre l’evolució del futbol durant la Rússia imperial i l’epoca soviètica, des dels seus orígens fins a l’inici de la primera lliga de futbol professional, el 1936.
Carles Viñas, historiador, estudiós del moviment skinhead i del món dels ultres al futbol i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, però també col·laborador de mitjans com el diari Ara, la revista Panenka i els digitals El Món i Crític, entre d’altres, n’és l’autor i el títol, Futbol al país dels soviets, una picada d’ull al famós còmic de Tintín. La idea de confegir el llibre, subtitulat significativament Una eina al servei de la revolució, prové, com és fàcil de suposar, de la proximitat de l’efemèride del centenari de la revolució russa.
Viñas estructura el llibre en tres parts diferenciades sota els epígrafs de les novel·les de Tolstoi Infància, Adolescència i Joventut, amb un epíleg a manera de resum i amb un pròleg del periodista Toni Padilla. La primera d’aquestes parts tracta dels inicis de la pràctica del futbol a Rússia on va ser introduït des de Gran Bretanya a les darreries del segle XIX, tal com s’ha dit més amunt, en el context de la industrialització. Practicat inicialment de manera exclusiva per la colònia estrangera (britànica i alemanya) establerta, van impedir l’ingrés als seus clubs de la població autòctona. Amb tot, aviat van començar a aparèixer els primers clubs locals i iniciar-se les primeres competicions a Sant Petersburg i Moscou amb la participació d’equips formats per estrangers, per russos i equips mixtos. Efectivament, la Copa Aspdem, la primera competició a Sant Petersburg, es va començar a disputar l’any 1901 i, nou anys més tard, es va celebrar la primera lliga de Moscou. Fet i fet, el futbol va trobar una bona acollida entre els joves de les classes benestants de la societat, que van adoptar-lo com a símbol de modernitat. Paral·lelament, els empresaris de les indústries tèxtils van fomentar el futbol entre els seus treballadors a manera d’antídot contra l’alcoholisme, com a causant d’absentisme laboral i de baixa productivitat.
Al llarg de la segona part s’exposa com la democratització i popularització del futbol a totes les capes socials es trobà amb la negativa, de caràcter netament elitista, dels estrangers a incorporar obrers als clubs, fins al punt que la primera associació de clubs, la llavors anomenada Unió del Futbol de Rússia (RFS), fundada el 1912, va excloure els clubs obrers en no considerar-los amateurs. Simultàniament, la creació d’aquest organisme possibilità aquell mateix any la celebració del primer campionat nacional de lliga i la primera participació internacional de la selecció russa en els Jocs Olímpics d’Estocolm. Però, malgrat aquests impediments i limitacions obertament elitistes, el futbol s’anà expandint i popularitzant abans de la primera guerra mundial entre els obrers, tal com palesa l’eclosió del fenomen de l’anomenat “futbol salvatge”, és a dir, el jugat de forma estable per equips de treballadors i d’estudiants d’institut al marge dels campionats oficials, no reconegut i sobretot clarament marginat per la Federació. De la mateixa manera, les autoritats tsaristes es mostraren gerealment molt reticents davant l’expansió del futbol, conscients de l’amenaça que podien comportar els clubs obrers com a nuclis d’activitat revolucionària i del perill que aquests clubs es convertissin en referents per als moviments nacionalistes.
En la tercera part d’aquest llibre es detallen els canvis profunds provocats per la revolució de 1917 en l’esport i el futbol respecte a l’època anterior. En primer lloc, el retorn de la immensa majoria dels britànics al seu país va permetre la “russificació” del futbol rus dins i fora dels terrenys de joc. Concretament, d’una banda, la seva substitució per jugadors més joves i menys experimentats i, de l’altra, la renovació dels responsables dels organismes dirigents federatius que, per primera vegada, van estar en mans russes. En segon lloc, el rebuig dels bolxevics a la concepció capitalista, elitista i burgesa de l’esport, que no s’adeia ideològicament amb la seva, va servir per manifestar la seva oposició als Jocs Olímpics i al moviment olímpic internacional, i alhora bastir-ne una alternativa de caràcter obrerista: les espartaquiades, que van començar a celebrar-se l’any 1928 de la mà de l’Sportintern, amb la finalitat, també, de trencar l’hegemonia dins el moviment esportiu obrer de la Internacional de l’Esport de Lucerna, organitzadora de les olimpiades obreres i vinculada al socialisme reformista. Tot seguit, la promoció de l’activitat física juvenil i la pràctica de l’esport esdevingué un dels pilars bàsics del model esportiu soviètic imposat pels dirigents revolucionaris russos després d’un llarg i aferrissat debat intern entre higienistes, defensors de la gimnàstica laboral, proletkultists, oposats a l’esport de competició, i Komsommol (l’organització juvenil comunista) sobre la ideologia i la praxi esportiva en el transcurs dels anys vint. A continuació, el paper jugat pel futbol com a peça clau a través de la qual les autoritats soviétiques van tractar d’evitar, tal com ja s’ha dit al començament, el bloqueig internacional imposat contra la Rússia soviètica primer i posteriorment l’URSS per les potències europees. Així, el novembre de 1924 la selecció turca jugà a Moscou un amistós contra la Unió Soviètica i sis mesos després la selecció soviètica va tornar la visita a Turquia, guanyant tots dos partits. Poc després els dos estats veïns signaren un acord de no agressió. Finalment, coincidint amb la popularització del futbol convertit en fenomen de masses, la profunda transformació de les estructures esportives implicà un seguit de canvis substancials, com ara l’increment d’instal·lacions esportives construïdes o la vinculació dels clubs i societats esportives a sindicats de treballadors de diversos sectors: companyies (Lokomotiv, Torpedo o Krília Soviétov), forces de seguretat (Dinamo) o l’exèrcit (CSKA).
El resultat? Doncs un llibre imprescindible per conèixer els inicis del futbol a Rússia abans i després de la revolució, que posa al nostre abast coses que molts de nosaltres no sabíem En aquest sentit, el llibre no defrauda gens. Dit d’una altra manera, si entreu a les pàgines de Futbol al país dels soviets, hi sortireu il·lustrats. En definitiva, després d’haver-vos ofert un tast informatiu del que trobareu al llarg dels setze capítols i les poc més de 160 pàgines que el componen, i amb l’esperança d’ajudar-vos a triar lectures entre la quantitat de llibres que envaeixen les llibreries, no us estranyi que us animem a llegir-lo ara, perquè creiem que el llibre s’ho mereix. Queda dit.
Nobody