Mai un lema publicitari havia sigut tan cert i havia palesat tantes coses: no és pas futbol, és La Liga.
Per damunt de tot i tothom, els calés s’han imposat i el negoci que varen construir en un núvol de fum damunt del futbol torna demà per mantenir el panem et circenses de la nueva normalidad com a bon opi del poble i poder permetre que les terrasses i bars s’omplin de gent i urbi et orbi pugui “gaudir” de la liga estrellada.
Des d’un punt de vista esportiu, com l’anhel de trobar un bon botí, m’agradaria que el RCDE es salvés, òbviament; però, la veritat, me la bufen els propers partits. Com deia el president Pujol “això, ara no toca”; i el citar-lo no és baladí, perquè el convergent no és, ni serà, a presó, com hauria, perquè els veritables poders de l’estat no es poden permetre el luxe de deixar caure un dels seus valedors… perquè Pecuniæ obediunt omnia. I, donades les circumstàncies, em sembla una frivolitat la presència del futbol professional a les nostres vides i amb les condicions hagudes d’imposar. Un dels pocs avenços és revertir el contracte amb Ferroser mentre no hi ha calendari ni directrius pel curs escolar vinent (tot esperant com funciona la cobaiada de reobrir les escoles per un fals final de curs. Però la Liga s’acabarà perquè el feixista Tebas així ho ha volgut i ningú li ha sabut aturar els peus.
Tornen els doblons en forma esfèrica a rodar pel verd, torna La Liga, però, efectivament, no torna pas el futbol. Què és el futbol? Potser el futbol és el decorat de la pàtria eterna que és la infantesa. Ni el futbol modern dels calés previ a la COVID-19; ni el futbol obrer que molts recordem; ni tant sols el primer futbol, esbargiment universitari benestant té cap mena de sentit amb les grades buides.
Potser és moment per recordar aquella pancarta dels aficionats del Club Africain de Tunis «Creat pel pobre, robat pel ric», perquè el futbol popular ho és des que les classes treballadores se’l van fer seu. I, perquè la vida és un rodaràs, rodaràs i a casa tornaràs i això en torna al «Alliberar els futbolistes de la tutela dels diners dels pseudomecenes incompetents que hi ha a l’origen del podrisser del futbol» (El Comitè d’Acció dels Futbolistes, maig del 1968).
No sabrem mai què és el Futbol, però el patafi que s’ha empescat el col·lectiu Talòs, Enze, Bordegàs, Afaitapagesos i Saltamarges exercirà las seva doble obra com pertoca (i que ja ens avisava en Perich!): ¡Gobierno escucha! ¡Al empresario no le toques la hucha! i ésser l’heroïna per a la massa social.
Ja ho va dir en Bismarck: allò increïble d’Espanya és que amb una classe política tan inepta encara existeixi el país.
És arribat el moment de renunciar (temporalment?) al futbol o deixar-ho de la mà dels cap de trons de The potkast.
Jo volia parlar de futbol, però no és pas futbol és La Liga. Pecunia, regina mundi. I cada dia li queda menys temps al rellotge del planeta.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts