¡Amor, enemigo mío,
muerde tu raíz amarga!
Federico García Lorca
Les matemàtiques afirmen que hauríem de conservar l’esperança; però no hi ha res a fer, la temporada vinent tornarem, per cinquena vegada, a jugar a segona divisió.
I sí, tot i que sembli mentida, li estic donant les gràcies al delictuós d’en Tebas. No, no ho estic fent des de la naïf creença que retornar a l’Infern servirà, automàticament, per a fer neteja: això és el que ens caldria, fer una bona neteja dins del vestuari (jugadors i cos tècnic) i dels despatxos; però no ens enganyem, poca esperança tinc en aquest fet.
Agraeixo al facinerós d’en Tebas que ens hagi salvat d’una altra temporada ignominiosa a primera. Tot i no haver vist ni un minut dels numerets a porta tancada que s’han esdevingut des de l’onze de juny (com ja havíem escrit ens indignava aquest retorn de #laligademierda), tots sabem que l’equip ha continuat, majoritàriament, arrossegant-se sense esma per la gespa. Si, com semblava que s’hauria d’haver fet, s’hagués anul·lat la competició, molt problablement, aquesta desídia ignominiosa s’haguera provocat, amb il·lusió i esperança renovada, la temporada vinent. Tal volta, millor morir quan quasi tothom ho tenia ja previst que després de sobreviure a l’abisme.
Ja arribarà el moment d’analitzar què ens cal, tenim molt clar que hi ha molt llast (jugadors i gent a la gestió i planificació) de què cal desfer-nos-en, per fer que la temporada vinent sigui la del retorn (com les quatre anteriors vegades). Hi ha molta feina a fer, una feina ingent i, segur que no la farem tota; però esperem que sigui exitosa. Ara, però, vull centrar-me en un altre aspecte. Abans cal remarcar que hem baixat per demèrits propis i que ens ho hem guanyat (sic) al terreny de joc, de fet, ho vam començar a ensorrar tot amb la nefasta planificació.
Dit això? Tanta nosa fem? Tothom sap que l’Athletic no pot pas baixar mai; que les ajudes a far$a i madriZ són condició sine quan non a l’existència d’aquesta lliga de merda; però quan un intenta filar prim i, desfanatitzadament, de certes decisions (arbitrals i similars) hi ha quelcom que put més que la shakespeariana Dinamarca. Per això encara fereix més el silenci, còmplice?, de la nostra directiva. Hi ha cadàvers a l’armari que un pacte de silenci permet eliminar? Cuànta pecaminosa brutícia hi ha sota l’estora que amb una penitència a segona absolvia la institució? És pur i simple odi? Per què? Si, com se sap i ha quedat demostrat, als capitosts només els interessen els calés, i èrem la llumanera xinesa que generava ingressos, per què calia sacrificar-nos? Hi havia algun interés o rancúnia en què ho deixéssim de ser?
Nogensmenys, baixem a segona merescudament, amb ajuda, però som plenament responsables, com a institució, d’aquest fet luctuós: abandonem el nostre nínxol ecològic: baixem a segona. Hem fitat l’abisme massa vegades i ara, ens ha cridat, esperem per a renèixer. Quina llàstima que sigui tot just, un any després de la joia desfermada pel retorn a Europa. Quina tragèdia d’any de la il·lusió, quin miratge la ruta a Gdańsk, el somni de sortir de la mediocritat dels últims anys per encara un esdevenir lluminós, quina humiliació a un equip històric.
Encetem ja la campanya: tornem a casa, tornem a Primera.
Aur, aur, pericos!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: i que ningú ho dubti, ara i sempre: Tebas marxa d’una maleïda vegada!
P.S.II: We came throught and we shall return!