Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
«El herido» Miguel Hernàndez
Avui, mentre acabava una nova ignominiosa entrega de les desventures periques, un company de la penya recordava les paraules del poeta “Aún tengo la vida”. I sí, és cert, i més ara que mai, quan estem encara immersos en la pandèmia de la COVID-19 i, només ens falta saber quan serà el (primer) gran rebrot, allò més important és afirmar que sí, que encara conservem la vida. Si aquest hernandià Aún tengo la vida el transportem a la situació esportiva blanc-i-blava a què ens han abocat, només ens queda una resposta:
Malauradament, els jugadors també.
No els podrem negar la seva capacitat per a passar a la història del RCDE: el pitjor equip de tots els temps, amb la capacitat mental ínfima i un abrivament per fer front quan van maldades negatiu; i sí, si li calculem el valor absolut al rendiment i l’honor els continuaria sortint negatiu. Per no tenir, no tindran ni l’escarni ni la humiliació de la grada: un altre motiu per odiar aquest futbol modern que no permetrà que l’aficionat blanc-i-blau pugui escridassar, insultar o, si m’apures com fins els vuitanta, anar a trobar els jugadors.
Els jugadors (són jugadors per què han jugat a passar l’estona, perquè futbol… ni a la tele!) i qui no són els jugadors! Una direcció esportiva sense directrius, ordre ni concert; una gestió del club per ser ensenyada en escoles dADE i d’esports per mostrar com ensorrar un club… I, aquí no passa res…
A tots els responsables (els que queden, alguns varen marxan com rates durant l’any), els Rufete, Perarnau, García-Pont, Mao, VS4, JL16 et alii haurien de fer, a la gespa del RCDE, el ritual del seppuku per tractar de deixar un mínim halo final de decència; ara per ara només poden deixar el tuf de la putrefacció.
I, per a més inri, ens trobem, acabada la vergonya a Anoeta, i amb una roda de premsa on, novament, no s’ha volgut fer llenya de l’arbre caigut (ara per ara, només servirien per fer llum cara a començar la construcció del curs vinent), l’irresponsable responsable de tot plegat, en Rufete, surt a pixar-se a la nostra boca i dir que plou cava: que està orgullós d’aquests jugadors per l’entrega i que mentre hi ha vida hi ha esperança… És veritat, mantinc l’esperança que desapereixereu del RCDE! Via fora!!!
Sou tan lamentables que dins de l’oprobi del descens, a més a més, l’assolireu matemàticament sota la befa culerda. Heu transformat la temporada en la il·lusió en la temporada tràgica.
Marxeu. Marxeu ja i no torneu mai més.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Necessitem una gola profunda que, d’una vegada per totes, destapi la veritat de tota la immundícia que hi ha al vestidor i passadissos del RCDE.