D’arlequinats i la falsa comèdia del mercat (4/42)

Aquest diumenge recuperem un clàssic, visitem els saballuts ala terra dels mala pell i pàtria petita d’en Mateu Morral.

 

Em permetran que per una vegada abandoni aquesta mena d’homenatge a l’autor del Canto a la Libertad en versió Una liga en la mochila, si quelcom positiu podria haver tingut aquesta temporada a segona era la possibilitat dels desplaçaments; com deia, per una vegada, parlarem de futbol. “Haga como yo, no se meta en política”.

 

Ara que ens hem venut (malvenut, as usual?) en Marc Roca, cor d’una EURO sub21 i un dels grans responsables del retorn a Europa (la fallida ruta a Gdańsk) als bavaresos dominadors d’Europa, i hàbils amb talonari percaçadors de talent, ens tornarem a preguntar sobre quina serà la plantilla una vegada tancat el mercato i ens farem mala sang amb dos detalls: Per una banda tenim allò de «L’Espanyol no tornarà a vendre jugadors per necessitat econòmica» (gener de 2016) i, a l’altra mà, ens podem imaginar, com ahir llegíem, una tríada de la Dani Jarque amb Joan Jordán, Marc Roca i Gerard Moreno i no deixar de plorar fins aixecar la UEL. És aquest un esport molt nostrat; de fet, durant molt de temps, si miràveu el perfil de twitter dels @PiratesRCDE trobàveu com a tuit fixat el resultat d’una consulta sobre “l’11 perico del segle XXI” (els puc garantir que una primera idea fou fer “l’11 de malson”, però el primer malson era triar només 4 toies per a cada posició, i encara hi hagué una altra possibilitat: fer “el gran 11 que hauria tingut el RCDEspanyol de no haver hagut de vendre i vendre i més vendre”. Sí, els 120 anys d’història són gairebé una narrativa del vols i dols; quants vàreu viure l’angoixa, estiu rere estiu, de si ens vendríem en Solsona? Possiblement, per això vam comprar ràpidament el sopar de duro (en castellà, cuento chino) del futur esplendorós que s’obria ara fa quasi sis anys (si em permeteu l’acudit dolent, com il·lusionar un infant amb què els reis d’orient li duran un cotxe teledirigit i després arriba per AliExpress). Per tot això, tornarem a no parlar de futbol, It’s the economy, stupid!, a pensar si hem perdut diners venent ara i no fa un any en Marc Roca; a estar amoïnats per si RdT vol marxar o no del club i, cas que volgués seguir si aguantarà tota la temporada o serà com com una ampolla de cava (considerant que ja ens va encandilar i ara seríem amb el no-res de la ressaca posterior, potser seria més aviat comparar-lo amb un alka setzer…), per si Diego serà O Pulpo o cal donar-li pas a Oier… Sigui com vulgui, com cantaven els Porretas

 

Con mi bota de vino y mi bocata

salchichón, nos vamos a ver

el furbol como Dios está mandao.

 

així que, deixem que rodi la pilota i ja veurem com, quan i on serà l’impacte que farà estallar l’Orsini i si llavors celebrarem la revolució o plorarem el funeral…

 

Deixem de banda la falsa comèdia, sovint tragèdia, del mercat i centrem-nos en el nostre enfrontament amb els arlequinats, un Sabadell, primera vestimenta del qual era com la nostra d’enguany. Per a molts, Sabadell significa els cromos arlequinats, fotografiats a Sarrià, de Capó, Zunzunegui, Lino, Barberà, Tanco, …; per d’altres, és la Zona Hermètica de les nits dels dijous universitaris de la UAB; el nom d’un banco que venia preferents, hipoteques swat o desnona sense pietat; alguns recorden el disbarat de la SabaTasa del Caudillo que acabarien creant l’espanyola i molt espanyola Ciudad Badía; els més llaminers pensaran en les belgues i hi haurà qui mirarà el cel des del Parc Astronòmic; i els més granadets recordaran la cocapital del Vallès Occidental com la Manchester catalana (més lletja és Birmingham, tot i que té els Black Sabbath).

 

La Nova Creu Alta, subseu olímpica el ‘92, alguna vegada ens feu de casa en el desterrament i i on disputarem el primer derbi en aquest exili a Segona; però com deia el sabadellenc Pere Quart “no em moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”. Perquè ens hem de mantenir ferms en l’objectiu d’arribar a bon port, i només existeix l’horitzó de primera; ara bé, si mirem enrere, podem veure els Bartoli, Marañón, N’Kono, Golobart, Orlando, Zúñiga, Gallart, Edu Mauri, Tintín o Tamudo havent vestit ambdues samarretes, els Ángel Martínez, Lanzarote, Ciércoles, Clerc ja ho comentaran d’altres (potser aquells que sí en saben de futbol). L’estrena del camp de la Creu Alta fou davant del Club X (i guanyàrem 1-4) i sembla ser que fou on es disputà el primer partit de futbol nocturn amb il·luminació artificial en territori espanyol. Els terrenys de l’antiga ciutat llanera ens veieren, enfrontant-nos a l’Oviedo, classificar-nos per Europa (que llunyà sembla ara el continent…) fora de casa per una mandarina voladora contra (ca)Brito Arceo; les dues victòries “locals” de la Intertoto del 98 (la Intertoto, aquella competició estival que la uefa sacrificà fa dotze anys). Per cert, aquella golejada 5-0 a l’exili sí certificava una arribada al cel després de tres anys, sí tres anys, que en Camacho ens agafés a segona.

 

Així arribem a aquesta quarta jornada, amb l’equip en construcció i els dubtes amagats a l’armari mentre els resultats acompanyin però amb els neguits d’un mercato no tancat. Així arriba el primer “derbi” de la temporada, contra el tercer equip català per història i palmarès (una quarta posició el 1969 de l’arribada a la Lluna el feu mereixedor de participar a la Copa de Fires) i que, si analitzem els seu devenir des del descens del 89, veiem com el futbol català està malalt, greument malalt. Per això, tot i les circumstàncies, cal celebrar poder enfrontar-nos contra els arlequinats saballuts. Espero que aquest sigui un any molt exitós pels vallesans, però que els arribin les alegries a partir de la cinquena jornada.

 

Recordem, aprofitant que ahir va començar el Giro 2020, tot va fora d’horari en aquest any de la pandèmia de la Covid-19, que això serà llarg, molt llarg i molt, molt dur… ah, la Itàlia on apareix la Commedia dell’arte del arlecchino, la pàtria de Felice Orsini!

 

Som-hi pericada, quarta etapa de la nostra ascensió de l’Infern, i cal aconseguir la victòria.

 

Salut i #rcde!

 

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts