Un one-hit wonder és un cantant o un grup musical d’un sol èxit, d’un èxit espatarrant però a qui se li pot aplicar allò d’una flor no fa estiu i que després només sembla mantenir-se viu gràcies a aquell record; i, no oblidem que hi ha qui afirma que no som morts (o som vius) mentre algú ens recordi…
Ara seria el moment de triar-ne un, però n’hi ha tants… Qui recorda en Glenn Medeiros i el seu “Nothing’s gonna change my Love for You”? Un títol, per cert, molt aplicable a la nostra malaltia perica. Ara que us passareu tot el dia taral·lejant la maleïda cançoneta, l’anonimat del signant em permetrà mantenir la integritat física salvaguardant-me de la vostra ira; la mateixa ira que haurien hagut d’experimentar la soldadesca merengue en ésser humiliats pel nostre rival d’aquesta cinquena jornada: ens visiten los alfareros del alcorconazo.
Potser considerar l’equip d’una de les Gran ciudad de la Comunidad de Madrid, pàtria del terratremolístic Time goes by con Loli un equip one-hit wonder no sigui del tot encertat; com el seus “fills” Sôber, que han tingut vida més enllà de Paradÿsso (n’han tingut?): set anys després de l’alcorconazo ens deixaven fora de la Copa. Avui en dia, en aquest país, deixar les decisions en mans d’un Jurado és tan perillós com regalar-li una col·lecció de titanlux®️ a l’Ada Colau… D’acord, no fou com cardar-li un 4-0 als merengones a Santo Domingo i resistir 1-0 (minut 80) al Bernabéu, però ben segur tornaren a tastar la dolçor apegalosa de l’èxit.
Si mirem l’altra cara, la fel de la humiliant derrota, la pericada l’hem sentida molt pitjor que la desfeta enfront dels d’Alcorcón, uns anys abans, el Mirandés ens escarnia; i la deshonra arribaria poc després amb l’eliminació a CornePrat davant l’Athletic amb desídia inicial. Però, millor que deixem d’autoesbudellar-nos (sí, tenim també un passat dramàtic i literalment patètic amb la nostra estimada Copa), que com diu el mantra, això és molt llarg i cal tenir fermesa d’esperit. Així que no parlem de les eliminacions a mans de segones-b i pensem que ara amb la plantilla tancada (enhorabona Marc Roca, també per donar una altra lliçó en marxar als vs4 i jl16) hem de continuar superant obstacle a obstacle. La Copa? Ja en parlarem quan arribi (que també els vàrem eliminar en u final “d’infart”)… Il·lusionem-nos ara amb l’objectiu vital que hem d’assolir.
L’alcorconazo d’aquell 2009 de les revoltes islandeses ens recorda que com deia el gran J.P.Sarte, en futbol tot es complica amb la presència del rival. Fem-ho senzill, com deia en Capello: El futbol és un esport senzill en què alguns els agrada parlar; a mi allò que m’agrada és guanyar. I, considerant que eren a segona B i ara són a segona per desè any, ja han fet molt més que aquells Green Jellÿ de qui ningú va tornar a sentir a parlar més enllà del seu Three Little Pigs.
No estan sortint les coses fàcils, però van sortint; i això, ara que la plantilla ja està confeccionada, és la base sobre la que edificar el futur. Perquè Life is life i nosaltres Born to be alive, per aquest motiu, don’t worry, be happy, així que What’s up?, Take on me que avui hi ha partit: It’s the eye of the tige / It’s the thrill of the fight / Rising up to the challenge of our rival. Mmm, mmm, mmm, ara tenim la plantilla Ready to go, és el moment per fer un Walking on sunshine de 500 miles i més enllà, l’afició diu allò del Baby, I don’t care, així que Relax i amb tot el Karma chamaleon, no ho dubtis i pump up the volume per fer que aquesta no sigui pas una Neverending story… Ei, vinga, Come on Eillen, vine a dir als Boys, boys, boys que NEVER GONNA GIVE YOU UP!
Endavant, Força Màgic Espanyol!!!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Creiem que cal postular el gran Oriol Vidal com a candidat a Cachopo Pacifista de l’any per la diplomàcia i cintura davant la xusma de pseudoperiodisme de bufanda que saltaren com ebolavirus des d’un cadàver putrefacte simiesc a l’humà incaut després de les declaracions de Vicent Moreno.
P.S.II: si volíeu una entrada on realment es parlés de one-hits wonders, haver-li demanat a les estrelles mediàtiques de #ThePotkast si no se’ls ha pujat l’èxit de lagrada ràdio, ja veurem si repeteixen o són un one hit wonder.
Voyage voyage
plus loin que nuit et le jour
(voyage voyage)
dans l’espace inouï de l’amour
P.S.III: Aquesta setmana en què ha taspassat el gran Eddie Van Halen no podíem no fer-li un homenatge, aquí deixem la cançó Dreams. El nostre somni, ara per ara, és molt clar, lluitem per aconseguir-lo.
http://https://www.youtube.com/watch?v=cG3Vfa6_gCs&list=RDcG3Vfa6_gCs&start_radio=1