Dia de nostàlgia a Vallekas (6/42)

En voler escriure d’un Rayo – Espanyol m’ha fet pensar en els bons anys del femení, suposo que una nova victòria de les noies després de 520 dies també ajuda. Potser hi ha qui cercaria una relació entre porters negres (més enllà dels nostres mites N’Kono i Kameni, qui no recorda en Wilfred defensant la samarreta del Rayo?), però com us deia, el primer que em va venir al cap són aquelles temporades en què un play-off «ens robava» les lligues femenina del 2010 i 2011 marxant cap a Vallekas (la Copa sempre se’ns ha donat millor que la Liga). I ara, ni Athletic, ni Levante, ni Rayo ni Espanyol… el món del femení és ara un altre ben diferent i hi ha molta història per narrar de com ha canviat el conte; tal volta ja va sent hora, amb permís de la covid, de fer un vermut pirata i parlar-ne.
De fet, el món de l’Espanyol, més enllà del primer equip masculí, dóna per fer un interessant simposi. El primer aspecte de reflexió seria llur pròpia existència: és necessària? I sí, m’estic ficant de peus a la galleda… Si critiquem els diners d’altres en determinats esports, els nostres són lícits, llavors? Acceptarem que sí, o, simplement, amagarem la pols sota l’estora i, fitarem l’abisme en què han esdevingut les seccions del RCDE: un femení amb l’esperança de renàixer a Divisió d’Honor gràcies no a un gol de Coro si no a l’aturada pel coronavirus despŕes de la més lamentable temporada de la història, qui sap si de tot el món futbolístic. I, més enllà d’això, un erm de dimensions apocalíptiques… I, enmig del desert no sabem si un oasi o un miratge en forma de projecte privat per recuperar-les (?) què és SDEspanyol. Ara mateix 9 equips de 4 esports (hoquei patins, bàsquet, volei i handbol). Un projecte, emperò, que viu del sentiment perico, reconegut per la institució però sense recolzament d’ella.
I aquest erm és, per a tot el país, una veritable tragèdia, perquè hem sigut no només un veritable club poliesportiu sinó, a més a més, autèntics pioners (com en el rugbi o l’hoquei herba, on els primers partits disputats a casa nostra lluïen els colors del nostre club). A les “recuperades” també cal afegir l’atletisme amb, per citar un gran nom la Maria Víctor, i el ciclisme amb, per exemple, el mític Miquel Poblet. Testimonials foren el beisbol, el futbol sala, les bitlles o la petanca. Hi ha qui dirà que això és, simplement, enyor nostàlgic; però com afirma un cantautor vallecà, “la nostalgia es un territorio fértil para escribir canciones”; potser, Ia melangia més gran és aquella del Palau d’Esports del carrer Lleida i la secció de bàsquet… Ara podeu deixar volar els records amb alguna llagrimeta…

I si seguim reblant el clau, o més aviat, ficant el dit a la nafra, podem veure que un altre mal enquistat en la nostra entitat és la poca o nul·la capacitat per vendre’ns. I, ara que parlàvem de seccions històriques, no és sobrer recordar que l’any vinent, es celebrarà el centenari del rugbi a Catalunya (i per extensió a Espanya) de la mà del UESantboiana gràcies a Baldiri Aleu (el 2022 serà el de la FCR), però cal reivindicar que el primer partit de rugbi a aquesta a aquesta banda dels Pirineus l’any 1911… i sí, es va fer un meravellós i molt rugbísitc, pels valors, acte en el seu centenari; però poc ressò (i nul marxandatge) aprofità per el nostre RCDE. Massa acostumats estem a això!

Si algú volia parlar del Rayo, pot recuperar aquesta entrada de La pirateca sobre el llibre d’en Quique Peinado: https://piratesrcdecom.wordpress.com/2017/07/01/el-rayo-una-manera-diferent-dentendre-el-futbol/

Això de voltar per la Villa del pan, potser camí del VKAOS i trobar l’estàtua de l’Ángeles Rodríguez “la abuela rockera”, m’havia d’obligar a escriure des de l’enyor d’un futur millor. Potser perquè Vallecas, avui dos districtes de madrid: Puente de Vallecas i Vallecas Villa, pot representar moltes coses. De fet, a Puente de Vallecas no ha guanyat mai unes eleccions el PP. Vallecas és l’essència de l’obrerirme amb llur Estanquera i el seu Potro, que ha parit als Obús i als Ska-P així com a Luis Pastor o Ismael Serrano; que fou bressol de l’Ángel Nieto i dels Pallasos de la tele… I l’escenari de la Deprisa, deprisa del gran Carlos Saura.

I sense pressa, però sense caure en els estralls de la droga (aquí podria entrar el nostre mite Canito) volem recuperar el nostre lloc al futbol tant masulí com femení i, si cal, en el món poliesportiu.

Endavant, Força Màgic Espanyol!

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

No has apurado tu última copa

Has empezado de cero a ahora

Algo te dice que tendrás suerte

Si estás cansado, ya no lo sientes

¡Prepárate!

¡Va a estallar el obús!

P.S.: Si algú esperava una entrada al respecte de Pirates, Bukaneros, Corsaris i altra gent de mal viure, haurà d’esperar, qui sap, fins el partit de tornada… que avui el partit és en territori de secà (si obivem la batalla naval de les Fiestas del Carmen).

P.S.II: Potser aquesta futura entrada haurà d’anar acompanyada d’un record pels jugadors compartits, com apuntaven, mentre corria el rom per la coberta, els pirates: Ezequiel Castillo, Baena, Amat, Lema, Javi Fuego, Marqués, Baptistao, Embarba i un sempre salvador Tamudo.

Aguas abril, flores en mayo,

beso una estatua de sal.

Se fue mi tren, también mi barco,

solo en mi puerto de mar.