I si Anduva no hagués sigut Anduva… (7/42)

Després de la sobredosi de realitat en forma de xarop de canya que fou la visita a Vallecas el proppassat diumenge, cal refermar el vot de periquisme i recuperar la confiança per seguir somniant assolir l’únic objectiu de la temporada com més aviat millor; ara bé, mires el calendari i et trobes que la setena estació, de les 42 que ha de tenir el nostre viacrucis, és la visita del Mirandés al nostre temple i, a més d’un li comencen a fer figa les cames.

 

La mateixa nit de diumenge, mentre menàvem l’eixàrcia i corria el rom per la coberta pirata, vaig adonar-me que un dels pocs mirandesos universals és un català de formació, en Calixto Bieito; així que bressolat per les onades i els eflicis de la vodka (hom és un díscol) amb que havia plorat les penes, vaig imaginar, com en una de les seves radicals reinterpretacions de les òperes clàssiques, què hauria esdevingut si Anduva no hagués sigut Anduva…

 

24 de gener de 2012. El RCDE del Sheriff de Murphy es planta a Miranda de Ebro a demostrar que els 3-2 agònic de l’anada a CornePrat fou una ensopegada que ha de marcar un abans i un després en la història d’aquest equip. Tot i amb dificultats per obrir el marcador, en el minut 46 Rui Fonte feia el primer dels 5 gols (Weis, Romaric i hat trick del portugés) que acabarien pujant al marcador d’Anduva. En dos disputadíssims partits contra els leones un últim gol d’en Baena ens col·lava en la nostra desena final de Copa que acabaria essent a Sevilla (a Madrid no la volgueren) contra el rival ciutadà. La final fou un típic espectacle culerdo: el trencilla volia estar convidat a la ampolles de champagne al Luz de gas, com aquell Ovrebo que es va empassar fins a 6 penals a Stamford Bridge; el tifa d’en piqué repartint esgarrinxades tot emulant en ‘Milonguita’; el nan hormonat marcant en fora de joc i havent-se endut la pilota amb la mà… fins que en el minut 89, quan l’àrbitre ja gairebé es duia el xiulet a la boca, Verdú féu una passada digne de Lo Pelat que arriba a Sergio García per, amb l’art de qui s’esmuny entre els antidisturbis per llençar un còctel molotov, entaforà la pilota a l’escaire de Pinto. Els blaugrana, com gossos rabiosos tot just a punt de finir traient escuma per la boca encerclen l’àrbitre i el linier que es miren amb cara de “no ens podem inventar res per anul·lar-lo” i a la llotja qui havia rebut calés per arribar a la presidència com a gendre de directius de la fundación franco (per a qui Gaspart -”trabaja y deja la navaja!”- organitzava dinars a Madrid) volia emular el xeic Fahid Al-Ahmad Al-Sabah, qui “anul·là2 el gol de Giresse al Zorrila en el mundial’82. El gol, d’una bellesa quasi perfecta com cercava un personatge de Baricco a Mr.Gwyn, pujà a l’electrònic que no es va moure en els trenta minuts de la pròrroga. Jugar-nos una final als penals i contra la far$a només podria sorgir dels pitjors i més gore malsons de Sitges… Cinquè penal, 4-4, el qui mai li ha donat un Mundial a l’Argentina xuta i el seu compatriota l’atura. RR3 xutà l’esfèrica i  amb la bellor de la importància màxa, com Brehme en el minut 85 del 8 de juliol de 1990 des del onze metres a l’Satadio Olímpico, aconseguíem l nostra cinquena Copa. Majestàtic èxtasi catàrtic a Catalunya on els colors de Roger de Llúria esdevenien blasó victoriós.

 

El món del futbol, ara, ja podia dir allò de «Never was so much owed by so many to so few».

 

La temporada següent seria una nova campanya ciclotímica perica: mentre avançàvem amb pas ferm a la UEL camí d’Amsterdam (cauríem a quarts enfront del Benfica) a la lliga la propuesta no acaba de quallar. La primera temporada de la junta d’en Collet haurà de seguir amb la tradició blanc-i-blava i fer relleu a la banqueta tot fent arribar al Cuate Aguirre. (Deixem que en Pochettino pugui anar al UK per mostrar periquitisme quan el 2019 guanyi la Champions amb els Spurs). Es salvà la categoria, però no es podrà aconseguir-ho l’any següent. Se sentiren veus que parlaven de “Clemente y sus obreros del fútbol”, d’altres que calia tornar a la senda encetada amb en Magu i seguida pel Bigotón en els temps del “Yo, cantera”, perquè no hi ha pas cartera. Descartats David Vidal i Gaizka Garitano, Pepe Mel dirigí l’ascens meteòric per tornar la temporada següent, amb molts diners pel mig, al Villamarín just abans de començar el curs. El substituiria un noi de la casa, en Sergio González, l’any que els yuans de Rastar entrarien per fer un nou lema “la cartera per la millor cantera”. Un any emocionant, vuitens en lliga i semifinalistes en copa. Tot semblava indicar que podríem acabar fent pancartes de “Quique, me aburro”, però acabaríem contractant en Sampaoli que ens regalà una temporada d’ensomni per acabar cinquens a la lliga i a semifinals de copa. Com el loco Bielsa, però amb molt millor sabor de boca, ens abandonà per l’albiceleste. El seu relleu arribà des de Vila-real, en Fran Escribà amb qui arribàrem a vuitens a la UEL, una fase més a la copa i amb final agònic de temporada, ens tornàrem a classificar, setens, per Europa. I, com si la mà de navegant màgic d’en Zheng He, Mr.Chen aconseguiria fer-se amb els serveis d’en Bob Martínez! Amb una proposta de joc molt interessant vam caure a quarts de la copa, “només” fòrem novens, però ens duguè més lluny que les nostres fantasies: fins l’àzeri Bakú, allà on comença la llunyana Àsia i arribaven els somnis de la gran ruta de la seda, aconseguírem Europa en forma de copa.

 

I arribà l’any de la pandèmia… Acabem d’eliminar el City i ens enfrontarem al Bayern del 2-8 quan enmig d’una broma gens lisboeta i d’on podria aparèixer el ca dels Baskerville, les més brillants ments de la quàntica es corporifiquen per dir, amb un marcat accent guiri:

 

• Aviam, alma de cántaro, per molt que acceptem la baixada de pantalons quàntica que és la idea dels universos paral·lels… on vas?! Però si el 2012 ja teníeu, entre d’altres joies -o ha dit «toies»?- en JL16 i en VS4… Vols deixar els enteògens!

 

I, amb pitjor cos que el Vell Mariner, fujo de l’encanteri impossible per tornar a la pandèmica realitat on només puc demanar un cop de puny damunt la taula, és a dir, res de somnis, simplement, una victòria solvent a casa davant del Mirandés.

 

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

 

P.S.: No hem pas oblidat que juguem a casa i no pas en terres burgaleses, però com en aquesta lliga (gairebé) tant és si jugues a casa o fora…

 

P.S.II: …i per parlar del procés d’independència del Reino de León, potser fer-ho quan juguem contra la Ponferradina…

 

P.S.III: Quan viatgem a Miranda de Ebro podrem parlar de la seva estació de tren o del seu camp de concentració.