A Tenerife, la ocasión la pintan calva (8/42)

Líders en solitari, despleguem tot el velam vers la Macaronèsia, mars de pirates com n’Amaro Pargo.

Tornem a jugar a l’Heliodoro Rodríguez López, un d’aquells terrenys de joc el nom dels quals se’t queda gravat a la memòria (el curiós món de la nomenclatura dels camps de futbol que va des de noms més poètics -com el toledà El santo del caballo– fins la curiosa tendència a homenatjar fundadors o presidents; millor que qualssevol de les opcions publicitàries actuals).  I divagant pels records, m’ha assaltat la imatge de Dertycia (el Míster Proper gadità, tant allunyat, estèticament, del sandokán Juan José) -que jugà la primera vegada que els chicharreros participaven en UEFA -no en la segona on arribaren a semifinals, caient a la pròrroga davant el futur campió (nosaltres vàrem caure a setzens). I, pensant en la “famosa” al·lopècia (de tipus nerviosa com a conseqüència d’una greu lesió quan jugava a la Fiore) m’han vingut al cap alguns calbs històrics…

A casa, el futbol i els calbs duien un nom, el de el calvo Lato, aquell davanter del Stal Mielec, que junt amb Lubański comandaven aquella dècada d’ensomni a Polònia entre el 1972 i el 1982. Tot considerant la munió de calbs, o més aviat caps rasurats que hi ha al futbol, potser em diríeu que no cal anar tan lluny, però els referents, són els referents… I, es podia anar més lluny, aquella calba, en temps mal amagada, com la de sir Bobby Charlton… sí, aquells temps en què el futbol era només futbol i per això era tant important…! Aquell futbol que era pura màgia, com la del “el Bocha” a qui Maradona li digué “¡Bien, Maestro!” quan jugà els seus únics minuts mundialistes; Ricardo Bochini, un dels grans, que tot i tenir una copa del món, no es sentia campió… els viaranys del futbol!

Ara bé, no es pot parlar de calbs i mundials de futbol i oblidar la petonejada per Blanc (i Chirac!) calba de Fabien Barthez, qui li havia arrabassat la titularitat a l’OM al (nostre) controvertit Olmeta (com a porter francès, sóc més de Joël Bats; tot i que en èpoques de Schumacher, Pfaff, Zenga,…). Però ningú podrà negar que la calba, mundialista i de porter, més famosa és la d’en Mihaylov: coberta amb el perruquí. Quin mundial, el de la Bulgària del ’94. D’orgia en orgia fins a semifinals… Aquell mundial que perdé una esgotada Itàlia davant una Brasil, quasi bilardista, que havia de guanyar per imperatiu legal. Tot i que no hi eren en aquella squadra azzurra, recordo d’aquells temps calbs italians com en canonieri Vialli, qui enguay ha superat un càncer de pàncrees, i aquell Atillio Lombardo que hauria d’haver guanyat, com un Vialli amb cabells, aquella nefasta Copa d’Europa que el continent li deu a la Samp. Aquell equip genovès de Boškov on també hi havia Pagliuca, Mancini, Vierchowod o el gran Toniho Cerezo que amb canarinha disputà, també contra la transalpina un dels millors partits de la història dels mundials al nostre Sarrià.

I a casa nostra, tot i que no en l’enyorat temple, brillà, en tots els sentits, la calba màgica de Lo Pelat…

Així que, avui, tot i el viatge -i aquesta entrada- hagi sigut d’última hora, per seguir líders, camí de l’únic objectiu actual, a Tenerife la ocasión la pintan calva.

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts