120è anviersari (avui partit) (9/42)

Si Shakespeare hagués decidit glosar la nostra història com a país, tal volta, hauria escrit un discurs per commemorar el 28 d’octubre de 1900 per ésser declamat amb el pit ardent.

Avui és Sant Simó,

Qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

S’alçarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,

I el nom de Sant Simó el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

Cada any en la vigília d’ aquest dia convidarà els veïns

I els dirà “Demà és Sant Simò”

I es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

Dient “Vaig ser forjat el dia de Sant Simó”.

Els vell obliden, però per més que ell ho hagi oblidat tot,

Sempre recordarà el que va fer aquell dia

Amb més esclat del compte. I aleshores, els nostres noms

Als seus llavis, seran familiars com els mots casolans:

Àngel el Fundador, Octavi Aballí, Lluís Roca, Joaquín Carril.

Tots serem recordats entre copes escumejants,

I els homes bons ho explicaran als seus infants,

I Sant Simó i Sant Judes Tadeu no passaran

-des d’ara fins el dia que s’acabi el món-

Sense que tots nosaltres no hi siguem recordats,

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres,

meravellosa minoria, colla de germans,

Perquè els que avui vessin la seva sang blanc-i-blava amb mi

Seran els meus germans,

Qui sigui baix de sang,

Serà des d’aquell dia, alçat a la noblesa,

Molts cavallers catalans que s’han quedat al llit

Maleiran el fet de no trobar-se aquí

I trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

Algú que hagi lluitat el dia de Sant Simó.

Perquè sí, la nostra és una història d’èpica llegendària, la història d’un Sant Jordi que venç el drac menys armat que David davant de Goliat, o, si ho preferiu, el drac que és conquerit per la princesa i han de viure exiliats extramurs. Som els irreductibles que ara i sempre résiste a l’opressor. I, si no fòssim una realitat quasi ucrònica, formaríem part dels manuals de desobediència civil.

Si en comptes del cigne d’Avon, hagués escrit de nosaltres el fundacional Asimov, hi hauria un Univers paral·lel on vàrem vèncer a Leverkusen. O qui sap si en Rodari, el més savi dels infants, no hauria escrit un meravellós conte on els infants juguen a pilota amb la blanc-i-blava d’en Roger de Llúria. Per un moment penseu en el vostre director de cinema preferit, i ara, visualitzeu per la seva càmera, la pel·lícula de la Final de l’aigua. I feu-ho mentre passegeu per la vostra ciutat amb un nomenclàtor amb Zamora, Tamudo, Glaría, Argilés, Jarque, Solsona, Lauridsen, N’Kono, Vantolrà, Padrón, Caszely, Arcas, Coro, Arabí, Canito, Pitus Prat, Saprissa, Parra, i un gloriós etcètera.

Tot i que el desig, més que no pas profecia, del president Perelló “Que mai més es torni a parlar aquí de Segona Divisió” malauradament no s’ha acomplert, avui és un dia per lluir orgullosos els nostres colors, per afirmar sóc del RCDEspanyol, el millor que es pot ser a Barcelona. I per això, en aquest 120è aniversari, cal fitar l’horitzó com qui desafia l’abisme, i veure que ara és el moment de la refundació, amb pur esperit universitari i, com un au fènix, volar vers un futur millor.

No ho dubteu pas, algun dia, Europa ja no podrà més i aconseguirem la Copa que ens deu i a partir d’aquell dia, ho podrem tot.

Per molts anys, pericada!

Endavant, Força Màgic Espanyol!

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

P.S.: Esperem que el partit d’avui contra la Ponfe, sigui una festa per celebrar els nostres primers 120 anys.

P.S.II: Esperem que el 125è sigui un aniversari majestàtic.