El partit d’avui és Doha Bank vs Rastar Group, o, segons com es miri, Abdullah bin Nasser bin Abdullah Al Ahmed Al Thani contra Chen Yansheng… Ah, que sou nostàlgics de la nomenclatura tradicional; bé, llavors, el matx és un Málaga contra Espanyol, o si ho preferiu un Boquerones contra Pericos.
Fa mal a la vista, oi la primera denominació del partit? Sí, a excepció que siguis un fanàtic de les idees (sic) d’en Sala-i-Martín i creguis que tot és sota els designis del mercat i el capital; amb un mínim de sensatesa, tot i que acceptem i seguim perdent l’oremus amb això del futbol, som conscients que #againstmodernfootball és més un intent per mantenir-nos ferms en el somni d’aquella pàtria de la infantesa on tot era possible… Com aquell univers paral·lel on, com es diu a Una cuestión de fe, vàrem ser campions a Leverkusen.
Ara bé, si podem acceptar la ucronia on vàrem derrotar els equips aspirina i palangana, també podem trobar-nos una distòpia on els clubs reben els noms de les empreses que mantenen les seves naus solcant el mar per damunt de la línia de flotabilitat… De fet, no és pas tan llunyà: com anomenem els equips de bàsquet europeus? Quants noms recordeu, per exemple de la Penya? No és pas tan llunyà, oi?
No caiguem tampoc en el maniqueisme, el futbol no és pas millor que la pròpia societat (tot i que els nostres records dels partits de pati d’escola o quan aquesta acabava ho semblin), com diu en Mickaël Correia, el futbol és un mirall de la societat. (Per cert, tant el seu llibre com l’anteriorment citat d’Enric González haurien de tenir ja una entrada en La Pirateca). Per això, el futbol avui en dia té com a una de les seves grans insígnies a (P)CR7: una empresa ultraindividualista planificada per al rendiment econòmic. Són temps per a quasi analfabets com en Messi o votants de v0x com en Reina, no és pas l’època perquè sorgeixi una nova versió de la sublim democracia corinthiana o antifeixistes com el gran i mític Sindelar. És una veritable llàstima, perquè en aquests dies en què caldria un green and female new deal, poques llums hi ha per a l’esperança. Afortunadament, no tot és foscor, i aquesta exiteix per oposició a la llum; i, accions com la de l’Aga Hegeberg (negar-se, tota una pilota d’or, a participar en el mundial de França’19).
Malgrat les espurnes de llum que poden mantenir les brasses per imaginar un altre futbol possible, la realitat és la que és: la UEFA acollonida davant la idea d’una Superliga europea al marge d’ella i la FIFA sense saber amb qui ha de ballar. Perquè avui en dia, els autodenominats “grans” (sic) -ho seran en fortunes, sempre tacades de sang- clubs són equips-estats en què l’aficionat no té cap mena d’importància més enllà dels seus bitllets invertits en merxandatge. Ja ho va dir el xeic catarí Al-Khelaïfi del PSG: tota samarreta sense vendre és un autogol i la gestora de la far$a ho ha ratificat, en la millor definició que han donat de l’instrument suïsso-catarí: són el club europeu que més depèn del turisme… Un equip de futbol que no depèn de la pilota sinó dels guiris.
Tal volta patim una variant de la síndrome de Peter Pan futbolística: volem creure que aquella apropiació que feren les classes populars d’un esport nascut de les classes benestants no ha crescut tant com per esdevenir una altra il·lusòria bombolla econòmica (la salvació de la qual només rau en un esclat) que mou massa diners falsos en un món amb massa necessitats.
Així, que permetein-me seguir vivint en un món de fades i en el partit entre un banc d’una petrodictadura i una empresa de cotxes telediriigits, deixeu-me triar les joguines, per no creixer i pensar que la revolució sempre serà possible.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Quin cacau de text! Potser quan els malacitanos ens visitin, podrem parlar d’en Dmitry Pietrman i similars…