Lugo? DYC Breogán!
– Però, aquí no es parla de futbol?
– Ja tenim aquí la típica visió caïnita espanyola en què has de prendre sempre partit i on tot ha de ser una dicotomia…
Però sí és cert que va haver-hi un temps on semblava que l’esport a Espanya només podria dividir-se entre futbol i basquetbol; si aquests segons ja semblaven “rarets”, practicar handbol, waterpolo, rugbi o qualsevol altra manifestació de pilota vindria a ser quasi com ésser de l’Espanyol i no pas dels dos tumors futbolístics de l’espanya “muy espanola”. La veritable Espanya era la de “fútbol y/o toros”, però això són figues d’un altre paner.
No serà pas entre els primers records que ens generi l’esport de Naismith el del Beográn de Lugo, però sí és el primer pensament esportiu si pensem en l’antiga Lucus Augusti. Aquell equip ascensor, a la dècada dels vuitanta fins i tot jugà una Korak. La Korak…! La sonoritat de les competicions veritables, com quan al futbol teníem no dues autèntiques copes de campions: la Copa d’Europa i la Recopa i no les falsejades amb bitllets actuals Champions i Euroleague.
Aquells vuitanta (per a llurs nostàlgics serà per allò que la veritable pàtria són la infantesa o la joventut?) començaren amb l’ascens de l’equip de La Salle Bonanova a la primera divisió, on l’any següent no seria pas l’últim, però només tres victòries el condemnarien a tornar a baixar. Una Salle Bonanova amb, entre d’altres, el futur nostre Pepe Collins. Qui no va jugar amb una samarreta de màniga curta sota la de tirants volent-lo imitar? Lliga on també mililtava el Cotonificio de Badalona (que havia arribat a una semifinal també de la Korak). Aquell Breogán (Caixa Galicia) pujaria a primera divisió el vuitanta-tres junt amb el campió de 2a, el RCDE llavors entrenat per Guifré Gol (no comentarem el cognom), els que com a Gin MG-Sarrià disputaria la mítica Korak, en aquest cas en la temporada 86-87.
Però no, no serà aquesta l’entrada en què parlarem de l’enyorada secció de bàsquet del RCDE, avui m’agradaria divagar, com una nau entre tenebroses bromes, sobre aquells records daurats al temps del basquetbol. Aquells temps llunyans i brumosos en la seva lluïsor on el bàsquet europeu era cosa de l’URSS, Iuguslàvia, Itàlia, Espanya i Grècia i on la NBA era quelcom, físicament, molt llunyà. Aquells temps en què es podia afirmar “això és més llarg que un últim minut d’un partit contra Itàlia” o “més perillós que jugar en un pavelló grec” (la versió moderna seria Sal tú a jugar en un pabellón griego… -i no pas en El Sadar-).
Són aquells temps en què s’hauria d’haver disputat una versió basquetbolística de la Ryder Cup… Imagineu-vos aquell dream team (el veritable, el dels JJOO de Barcelona’92) o esquadres precedents enfrontant-se a jugadors com Belov, Chomičius, Ćosić, Čutura, Dalipagić, Delibašić, Divac, Gallis, Giannakis, Kićanović, Kukoč, Kurtinaitis, Marčiulionis, Marzorati, Meneghin, Ossola, Paspalj, Paulauskas, Petrović, Pittis, Premier, Rađa, Riva, Sabonis, Tkachenko, Tikhonenko, Volkov, Volnov, Vranković, i els que, sota els efluvis de la vodka i el rom m’estic deixant en les costes de l’oblit… i tot sota la narració d’en Barthe i en Trecet.
Si algun d’aquests partits s’hagués disputat, seria quelcom que s’hauria d’estudiar als instituts; bé, si allà, avui en dia estudien quelcom o només es fiquen pals pel nas…
– Ei, de debó, deixa de mirar enrere amb el llargavista i centrem-nos en el Lugo. Bé podies haver parlat dels “grans moments gallecs del futbol”, si volies posar-te nostàlgic… O parlar del nostre porter, nacut a Paradela, o d’aquell Nacho que es negà a jugar amb l’espanyola de Clemente…
– Fuxan os ventos…
Serveix-me la copa de DYC i xerrem… El nostre enyor ens ve de quan no érem…
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Per si algú no s’ha adonat, Stojan Vranković és qui faria aquell deliciós tap a Montero, envoltat de tot d’irregularitats amb la possessió que afavoriren la far$a a la final a Bercy.
P.S.II: en la citada rydercup estaríem deixant fora jugadors com Oscar Schmidt Bezerra; a l’israelià Doron Jamchi l’acceptem o no?
P.S.III: Altres nostàlgics més joves podríeu afegir a en Montes a la narració.
P.S.IV: no ha donat temps per a triar candidat a la banqueta, però hi hauria molts i molts noms mítics per triar…