Mentre la més gran aventura esportiva marítima, la Vendée Globe, circumnavega ja el planeta, l’expedició perica, en la seva travessa del desert arriba a Fuenlabrada per jugar al Fernando Torres.
No sé si serà perquè (unpopular opinion) El Niño em semblava sobrevalorat -tal volta els referents ja no són com abans…-, però em sembla molt millor el nom de l’anterior terreny de joc d’aquest club de quaranta-cinc anys i que per segona vegada juga en divisions professionals: La Aldehuela. Potser perquè sóc del parer que el nomenclàtor hauria de deixar refredar el mitisme abans de nomenar; llàstima que a Barcelona, només s’hagi trencat la norma de no posar als carrers noms de persones vives amb el fugat lladregot emèrit i el seu pare (tot i que enyorats de Les Sables-d’Olonne, no seríem partidaris de la Revolta de la Vendée, i podríem, llavors aprendre dels republicans francesos, que sota la llum de la Il·lustració, veieren que l’única corona digna d’un Borbó és la del Dr. Joseph-Ignace Guillotin).
Parlant de noms de camps de futbol és impossible que no ens vingui al cap casa nostra. Sí, veient els noms del futbol actual, RCDE Stadium em sembla un bon nom; però, potser perquè “casa nostra” serà sempre la casa on vàrem viure la infantesa (o amb molta sort, la casa estival dels avis), pensava en l’enyorat Estadi de Sarrià: aquella perfecta bombonera on es jugà un dels millors partits de la història del futbol (perquè allà a més a més del RCDE es veieren partits de mundials, jocs olímpics i de la Copa de l’Espanya Lliure) i que rebia un nom tan british com Estadi de la Carretera de Sarrià. Perquè fins i tot en això tenien (qui coi canvia White Hart Lane per Tottenham Hotspurs Stadium; tot i que pitjor és Highbury per Emirates Stadium!) un kwow how o savoir-faire tradicionalment nostrat. Com a dada curiosa, o no, el nostre també seria l’estadi amb més capacitat de la Championship, on tots, els vint-i-quatre! estadis tenen una capacitat superior als 10000 assistents fet que no es produeix en cinc dels vint-i-dos de LIgaSmartBank, un d’ells, el tercer amb menys capacitat, el Fernando Torres.
Hom podria fer una itinerari d’estadis de futbol, ja fos pels noms, pels equips hostatjats, o pels partits disputats i sortiria una ruta d’ensomni dignes d’unes cent nits (o més!) màgiques de futbol.
I, de ben segur, que en aquesta navegació per les mars del futbol, tot parlant de tot i de res, sorgiria la pregunta de quina és la millor lliga del món: no crec que encara hi hagi qui defensi que ho és la falsa lliga de les estrelles.
Però deixem els somnis i tornem a la realitat, com li va passar fa tres dies a un dels favorits de la Vendée, Jérémie Beyou, que ensopegà amb un ofni i ha hagut de tornar a Vendàie per intentar tornar a prendre la sortida amb el seu Charal; res fa pensar que pugui emular la victòria del 2008 de Desjoyeaux, llavors els vaixells suraven i no pas volaven com avui en dia. Així que no ens pensem que som els guanyadors d’aquesta llarguíssima travessa fins que ho haguem demostrat.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Havent parlat dels nomenclàtors, ara seria el moment perquè tant Barcelona com el El Prat de Llobregat es plantegessin nomenar un espai públic amb el nom de Jordi Llopart (que la terra li sigui lleu).