La ciutat pepinera, hores d’ara, ho té difícil per esdevenir un referent europeu a nivell futbolístic; però, hauria de ser considera una de les grans a nivell mundial: tenir un nomenclàtor que inclou als AC/DC, els Scorpions i al gran i innigualable Rosendo Mercado hauria de permetre considerar-la una joia. Aviam, per tothom és sabut que una de les últimes afirmacions d’en Carl Sagan fou que si mai es feia una sonda Voyager 3, o similar, la peça musical que havia d’ésser inclosa sí o sí era el Flojos de pantalón…
Hi ha qui afirma que l’aposta pepinera hauria d’haver sigut la nostra, que amb El Cuate ara encara seríem a Primera; potser vis repetita no hauria funcionat, el que és innegable és que ells sí varen lluitar fins al final, no com el nostre equip que, en la línia del carrer de Leganés, feu un homenatge a la més negra llegenda (veritat o enraonies?) del primer cantant de la mítica banda australiana: aquella que afirma que en Bon Scott va morir ofegat en el seu propi vòmit després d’una de les seves habituals farres amb l’alcohol. Possiblement, només morir ofegat en vòmit aliè sigui més fastigós. I sí, el que realitzà el nostre RCDE la temporada passada fou perfectament comparable a la suposa fi per broncoaspiració del mític cantant… Ni tan sols va tenir el glamour del I’ve just had 18 straight whiskeis. I think that’s the record a The White Horse Tavern amb què es podria fer el símil del descens de l’any 88.
…però tot i això, Still Loving you passi el que passi Always Somewhere perquè des que You came into my life, allà en aquella arcàdia infantil, vaig descobrir que No one like you; i va passar el temps i les Big City Nights eren per a tu perquè You and I som com Dynamite. I tot i que al món arribin Winds of Change el blanc-i-blau fa que la Passion Rules the Game i et sento a la meva sang cantant-me Rock You Like a Hurricane…
Sí, segurament, com ens llençaran en cara aquells que mai voldran entendre què és això de la passió esfèrica, aquest és el perfecte opi del poble amb què adormir consciències i esperit crític, adequat i ajustat per acallar les veus que poguessin aixecar-se quan, en nom de la necessària lluita contra la pandèmia, els poderosos segueixen anorreant drets; però al igual que el panem et circenses el futbol mai serà tan perillós com l’arma de destrucció massiva més anihiladora que han creat els poderosos: la religió. Qualsevulla. Totes. Per això, tot i trobar-nos els pirates més sols a l’oceà que els navegants de la Vendée, on triguen a arribar-nos les notícies si no són a bord de balades de vells mariners, però, sense haver pogut entrar en detalls encara amb la lomloe, allò que pugui fomentar la res publica i deixar de donar-li calès a l’església via la, ara ja sí mentida, dels concerts educatius sembla una bona notícia. Perquè l’educació, ja ho deia Blas de Otero, qui residí al manicomi de Leganés, que només li quedava la paraula, és la veritable arma carregada de futur per lluitar contra l’opressió. I, per a molts, gran part de l’educació ha sigut basada en l’Escola de la vida, aquella que t’ensenya cop rera cop, a aixecar-te i tornar-te a aixecar; i aquí som els Pirates, outsiders com a rebels in BCN, cantant com ens va ensenyar Dio, Ride out, stand and shout, carry on, Sail along, sing a song, carry on, ‘cause we Rock! Perquè l’aprenentatge, i ara cada vegada més, per la canalla perica ha sigut molt dura, sempre nedant a contracorrent i podent omplir el pit descaradament i orgullosa poques vegades; bé, potser a les finals, les de Copa o UEFA o els nostres finals agònics amb EL GOL de Coro com a estendard. Però sentint com bategava al cor, la possiblement més famosa cançó del quartet de les cares pintades i les patents d’en Gene Simmons, la quitxalla perica, allò del I was made for loving you baby… Somiant que el club et respondria passés el que passés i podries seguir cantant …you was made for loving me!
I, així, sempre, Back in Black, seguim enfollits per aquesta passió, per a molts, incomprensible, (algú pretén entendre l’amor?) que és la devoció pel nostre RCDE. Així que a Leganés, on s’instal·là (1851) la Casa de Dementes de Santa Isabel que havia de servir com a manicomi model per a la resta del país (el primer en això que avui en dia anomenen Espanya fou el valencià Espital de santa Maria de Ignoscents, folls e orats (1409) del mercedari pare Jofré), és un bon lloc per a celebrar novament la nostra follia perica; perquè cadascun de nosaltres pot dir allò de Estoy aquí, loco por incordiar. Perquè, a l’igual que el Rock, el RCDE és un estil de vida, sovint incomprès i maltractat per la massa. No sé si estoy en lo cierto, lo cierto es que estoy aquí. Otros por menos se han muerto. Maneras de vivir. Només ens queda, ara per ara a la pericada, la resistència. Es cosa corriente sentirse diferente y entrar en ambiente Navegando a la muerte.
Podríem haver seguit la línia de l’anterior entrega del #roadtoprimera i haver demostrat que Madrid sí és més que un Club, tot i que em sembla que, tot i el nombre de clubs en categories professionals, també deuen patir de la mentida tergiversada dels mitjans. Sigui com vulgui, espero que en aquest enfrontament amb un rival directe, com ho fou l’any passat, aconseguim els tres punts que hem deixat escapar estúpidament en els últims dos partits. Quina forma més estulta de deixar escapar cinc punts. Mal que ens pesi que passi a primera (de debò, algú sap que coi passa a ligasantander o també us resulta ara per ara un món aliè?), desitjaríem passar com les hosts d’Atila per damunt de les restes de l’Imperi. Vam haver de transitar la Highway to Hell, ara és hora de fer sonar les Hell Bells per acabar gaudint amb Whole Lotta Rosie tot deixant tothom Thunderstruck.
Perquè allò que volem és Keep on Rockin’… ja ens agradaria en un veritable Free World com en la cançó del canadenc Neil Young, però aquell món lliure és una altra metida, quasi de les mateixes dimensions que el VAR. Sigui com vulgui, desitgem que al final de temporada, imaginant-nos un RCDE Stadium ple a vessar per a celebrar el nostre retorn a casa (tot i que poca cultura (sic) musical semblen destil·lar els futbolistes),, com diria el maestro, que per cert, és del Rayo, “¿Qué queréis que os diga? Agradecido…!!!”
Déjame que pose para ti,
eres tú mi artista preferido.
Déjame tenerte junto a ti,
prometo estarte agradecido,
prometo estarte agradecido.
Si fuero yo capaz de conseguir
tenerte alguna vez entretenido,
hacerte por lo menos sonreír,
prometo estarte agradecido,
prometo estarte agradecido.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Mentre redactàvem aquest escrit ens hem assabentat del traspàs de Diego Armando Maradona, que la terra li sigui lleu a D10s.