Contra l’Efesé mirant un Mar Menor quasi mort (16/42)

Proemi: Cercant imatge per l’entrada hem topat amb el cartell preparat pel Cartagena. No calen paraules. Llàstima no haver-ho vist abans, hagués sigut un molt més interessant escrit, segur.

Running silent, Running deep, we are your final prayer,

Warriors in secret sleep, a merchantman’s nightmare,

A silent death lies waiting, for all of you below,

Running silent, Running deep, sink into your final sleep

Steve harris / Bruce Dickinson

L’Efesé. Avui juguem contra l’Efesé. Un dels pocs equips d’aquesta Lliga 1,2,3 que mai ha jugat a Primera. De fet, dels vint-i-dos equips de la categoria, quinze equips alguna vegada han lluït el seu futbol per la categoria reina; això sense comptar amb el Logroñés, que, com aquest Cartagena, és un nou equip fundat després de problemes econòmics i comprant la plaça d’algun altre equip.

Aquesta fugida endavant econòmica palesa la realitat del futbol actual on es barreja el sentiment irracional dels aficionats pel seu equip de tota la vida amb la irracional gestió monetària basada en estirar més el braç que la màniga fins la implosió de la gallina dels ous d’or, una administració financera que ha sigut un patada a seguir o patatum pa’rriba on qui dia passava any empenyia ple de trampes gestores on el falaç diner volàtil mai era real, només la seva absència. Una idea de la refundació que, en boques de la pericada he sentit en dos àmbits: per si calia fer tabula rasa amb l’etern deute amb hisenda i poder començar de nou sense aquesta pedra de Sísif que semblava que no ens permetria mai arribar al cim i poder començar a créixer (mireu on som ara!) o donat l’avenç de certes “idees” apolíticas (“de derechas, como mi padre”) que podien ser un nostàlgic fre per fer avançar el club cap a una realitat més plural o més propera a la realitat.

Sigui com vulgui, la nostra actual realitat és que el RCDE visita avui la ciutat que fundà el cartaginès Asdrúbal com Qart Hadasht, possiblement damunt la ibera o tartèssica Mastia . Si per alguna cosa pot ser notícia avui en dia la que fou Carthago Nova, malauradament, és per la pèssima gestió de l’albufera de la Mar Menor: una demostració de com la humanitat pot no saber gestionar el territori: calés ràpids sense pensar en la despesa que implica vendre’s l’ànima, pròpia i aliena, al gran capital. Però avui, el nostre rival són el hereus de l’Isaac Peral inventor del submarí elèctric. I és aquest un bon símil per la nostra situació: el submarí. Immergits en les aigües d’aquest infern que és la segona, desapercebuts en el silenci de la pandèmia hem d’aprofitar per fer una transició ràpida i tornar a bon port, la primera divisió en només una temporada. I perquè així sigui, avui, com davant el Zaragoza, cal tornar a la senda dels 3 punts. Tornar a ésser efectius davant de porteria des de la solvència defensiva.

El Mar Menor és (o més aviat era) un indret únic en un estat de mort per l’abandó i la mala gestió econòmica. Mirar cap a una altra banda i posar els diners on no toca és ben bé un bon resum de certa història recert (o potser no només tan recent) de l’Espanyol per això, és una bona idea la de contemplar aquest indret natural tan especial quasi moribund per fitar l’abisme i tornar a agafar forces per fer front a la molt llarga temporada de segona perquè, suposo que tothom és conscient, com en el cas del Mar Menor, el nostre futur i existència és en joc. No fer-ho bé, de l’única forma possible, enguany, és una sentència de mort.

Tanmateix, aprofitem la visita, virtual, i si a Múrcia mengen de l’horta a Cartagena ho fan del seu camp i de la mar, així que ben atipats d’aladrocs, després poden recòrrer aquestes costes de pirates llevantins i deleitar-nos, tal volta només amb els enregistraments antics, del Festival de Cante de Las Minas de La Unión. Que fins i tot la feina més dura, passa millor amb música.

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

P.S.: a la “tornada” ja parlarem, si cal, de noms i “malnoms” dels equips…