Uno di noi o Uno de nanai (17/42)

En David Gallego un nanai? No seré pas jo qui afirmi que el surienc és originari de Heilongjiang (entre la Xina i Rússia) on habiten els hezhen (en xinès 赫哲族) o  nanai (en rusнанайцы), els de Dersu Uzala; però amb ell, al final, Nanay de la China i no pas “naranjas de la China” (no s’ha de confondre el cumquat –Citrus japonica– amb el quinoto –Cittrus myrtifolia-, no: l’inici de la debacle.

 

A tots, ens hauria agradat pensar que el nanay  d’en Gallego el vincularíem al significat en maputxe (mapundungun) “jo tinc cura de tu” (que prové de ñañay, germana gran); però no fou el cas. Al principi, després de la decepció amb la fugida endavant d’en Rubi, arribà, novament, la promesa d’estima als colors, de treball i esforç, de cantera; però, al final… no, nada hay, és a dir, nanay. Tampoc anem a carregar totes les culpes en Gallego (ja es podien haver fet les inversions quan tocava, potser llavors ell no hagués esdevingut míster del primer equip), però sigui com vulgui, sembla que les brises cantàbriques li senten molt millor. Tal volta ha canviat la coca-cola per la sidra des del sofà amb el cigarro i això li ha permès que trobessin la tecla tot gaudint d’un menú de Chopa a la sidra, bollos preñados i chaponas. Potser és que ha trobat la pau d’esperit tot llegint Xovellanos (Xosefa de, la germana de Gaspar Meclhor de Jovellanos) o la Hestoria universal de Paniceiros. Potser, simplement, cal trobar l’explicació molt més a prop: ja no li cal tolerar pressions de (alguns) capitans i els seus representants (potser no li costava gaire?).

 

Si més no, a El Molinón mantenen viva l’esperança per tornar a Primera, començaren la temporada guanaynt els cinc primers partits fins la derrota en el derbi al Carlos Tartiere. No ha d’ésser una banqueta fàcil, la d’un dels 9 equips que mai ha jugat fora de primera o segona (15è en la classificació històrica de Primera i 1r de Segona) i que fou subcampió en la 78-79. Una dada històrica, el debut de l’Sporting a primera, (43-44) fo davant de l’Espanyol. Per història, però, l’Sporting dels Ablanedo, Mesa, Cundi, Maceda, Castro… Tot i que ningú negarà que el millor jugador de la història xixonesa fou el migcampista Antonio Miguel Albajara, que acabà de professor de literatura a Berkeley i esdevenint guanyador del Nobel. Sí, el protagonista de Volver empezar, la del “I want to dedicated to my friend Esteban Alenda”  amb un accent similar al que deu tenir en Gallego.

 

Tampoc és qüestió de carregar totes les culpes amb el primer dels tres entrenadors de la passada i nefasta temporada, però una part important de la responsabilitat la té. Potser per la gent de Xixón aquest Sporting té molt bona pinta (espero que passat el partit d’avui el veiem tres punts més lluny), però per nosaltres, Gallego fou un “nanay de nanay” en l’any que havia de ser “de la il·lusió” i fou de la vergonyosa ignomínia. Potser passà com amb protagonista de Dersú Uzalà de Vladímir Arséniev: tot i les promeses de la civilització occidental, allunyat de la seva antura no podia sobreviure. Ara ens cal a nosaltres explorar i sobreviure en aquest ambient hostil de la segona divisió i com caçadors lluitant per la supervivència arribar a l’objectiu: cartografiar l’ascens. Els únics amics seran aquells que pugin amb nosaltres, més enllà, la taigà.

 

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

 

No dejen al pobre chiquillo en el banquillo

Dejenlo tranquilo que aprenda el cursillo

A llevarse golpes, a devolver lo que le toca

Así es la vida loca, tiro porque no hay otra

Poco que decir sí te van a partir la boca

Ay señor, enséñame a caminar

Aún me queda mucho todavía en que pensar

Sí a mi no me comprende nadie, yo me siento sola

Mírame a los ojos sí me quieres matar

Na, nanai, yo no te voy a dejar

Nanai, yo no les voy a dejar

Yo los voy a matar

Mala Rodríguez

 

P.S.: Blanc ens va deixar el pas d’en Gallego, de cera ens ha deixat que ara vesteixin en museus (sic) El Diví Zamora de suís de la regió de Zurich.