Des del desert d’Almeria ens arriba l’oportunitat d’acabar aquest tràgic any com a líders de la lliga, pas malament, vist com s’ha esdevingut tot plegat.
Les terres urcines han aportat a la humanitat l’Indalo, que fins i tot pot observar-se en l’escut de la UDAlmería (quin embolic en la història dels noms dels clubs de futbol de l’antiga ciutat d’Urke), una de les poques construccions humanes visibles des de l’espai (el conjunt dels hivernacles, i no pas la Gran Muralla Xinesa) i l’escenari per alguns dels millors spaghetti westerns, i d’altres pel·lícules memorables. Diuen les males llengües que els Pirates aniríem a veure els sets de rodatge “enganyats” per llur ubicació: el desert de Tabernas. Potser coincidiríem amb en Tarantino realitzant el seu somni de rodar la seva pròpia versió d’un spaghetti western.
Com si al dolent de la pel·lícula se li haguessin acabat les bales just abans de rematar el protagonista, el RCDE pot acabar el 2020 com a líder si derrota l’equip propietat d’un ministre saudí (una altra zona desèrtica, no només escàs en vida sinó també en drets i llibertats i on, gràcies al petroli, troben asil criminals, lladres, puteros, borbons i altra mena d’escòria). Tot comptant que fou d’avant l’Almería, però al Juegos del Mediterráneo, on el vint-i-tres de maig de 2009, amb gols d’Iván Alonso (2) i Coro -sempre Coro!- se signava la miraculosa salvació matemàtica de l’equip del Sheriff de Murphy, podem pensar que és l’Almería l’equip propici per a certificar la reversió de la dinàmica del 2020, la nostra pròpia vacuna contra un any infaust.
Obviant Lawrence d’Aràbia, Cleòpatra, Patton o Blade Runner 2049, podríem jugar a reconvertir títols mítics rodats a Almería des de l’òptica perica:
La Trilogia del dòlar: Per un grapat de dòlars; Per qualche dollaro in più (“La muerte tenía un precio” o “Por unos dólares más”) i El bo, el lleig i el dolent. Fins que li va arribar l’hora; Una raó per viure, una raó per morir; Antes llega la muerte; les dues següents han de dur la versió del títol en castellà: “Los cuatro truhanes” (I quattro dell’ave maria) i “Les llamaban y les llaman dos sinvergüenzas” (Amico, stammi lontano almeno un palmo); Indiana Jones i l’última croada.
Hauran de permetre’m que l’escrit d’avui sigui breu, encara he de saber quan, on, com, amb qui i per què he de fer trobades o dinars durant el Nadal (coi de desgovern pandèmic!); tot i que hom entén que hi ha coses que es poden i coses que no es poden fer. Abans d’acabar, però, voldria recordar el passat comú d’en Paco Flores qui salvà del descens els dos clubs (en el cas dels andalusos, de baixar a segona B). Sí, també en Velamazán i en Piatti.
Destacable la problemàtica amb l’escut del club a Almería, sembla que hi ha molts llocs, inclús oficials, on l’escut no és el veritable i oficial del club i sembla que passa des de l’època de l’anterior president. Bé, a casa nostra també passa quelcom similar: hi ha qui encara no s’ha assabentat de quin és el nostre escut. 🙊
Ara és l’hora de cloure bé, esportivament parlant, el 2020, tot i que no serà pas gens fàcil, l’Almería és, ara per ara, el tercer candidat al títol, aquell qui a la callada va fent camí sense que els focus mediàtics l’il·luminin; però si volem tornar allà d’on no hauríem d’haver eixit mai, no hi ha pas cap altra opció: guanyar, guanyar i tornar a guanyar. Som-hi pericada!!!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
Font de la imatge: https://fondosegunda.com/index.php/2020/12/15/almeria-el-tercero-en-discordia/