Que els porters són jugadors especials que estan fets d’una altra pasta i que amb les seves intervencions poden fer guanyar o perdre partits a l’equip, no és només un tòpic, sinó també una realitat. Aquesta i altres qüestions sobre la seva figura són les que s’aborden al documental Keeper (2019), que, amb un retard de sis mesos sobre el calendari previst inicialment a causa dels entrebancs ocasionats per la pandèmia, vaig poder veure el setembre passat a l’Offside Fest, i que des d’aquí recomanem. Us he de confessar que el motiu principal que em va portar a veure’l va ser que un bon nombre de pirates hem estat porters. I encara que amb un retard considerable també —ja em perdonareu— respecte del seu visionat, tot sigui dit, és obligat fer-ne ressò breument.
Dirigit pel cineasta i fotògraf holandès Joham Kramer, especialitzat en documentals sobre futbol i realitzador de diversos curtmetratges i espots publicitaris, a més de ser seguidor culer pel seu ídol d’infantesa Johan Neeskens, el documental ens acosta a la figura del porter a través de les reflexions, les confessions i les experiències personals dels seus protagonistes, quatre porters de futbol amateur: la portera Selena Babb, el refugiat sirià Tarek Kharboutly, el septuagenari Jan Dooijewaard i el benjamí Lenny Bemboom, a més del periodista Sjoerd Mossou i del comentarista esportiu Leo Oldenburger, als qui veiem parlar tant sobre el verd com davant la càmera. És evident que la millor manera de conèixer la realitat dels qui juguen en aquesta demarcació és copsar la seva opinió.
Així, al llarg dels seus 75 minuts de durada es van intercalant imatges d’accions de cadascun dels protagonistes amb declaracions seves i amb instants d’altres porters amateurs i del futbol base en acció, amb una estructura narrativa que es desenvolupa durant el transcurs d’un partit, des que l’encarregat pinta la línia de gol fins al moment en què el porter abandona la porteria després del xiulet final. Concretament, els veiem saltar a la gespa, colpejar els pals de la porteria, comunicar-se amb els seus defenses, recuperar la seva posició dins l’àrea petita, encaixar gols i recollir la pilota del fons de la xarxa, seguir el joc quan la pilota és lluny de la seva porteria, celebrar amb gestos els gols dels seus companys, fer estiraments i exercicis d’escalfament durant el partit, rebre cops o lesionar-se, disputar l’un contra un, afrontar el llançament d’un penal, saludar els companys i els rivals a l’acabar el partit i, sobretot, aturades, moltes aturades, algunes d’elles de mèrit. També els veiem triar guants, entrenar-se, dins el vestidor i, en alguns casos, marxar tristos, emprenyats i desesperats del camp després de rebre més gols del compte.
Precisament, en aquest sentit el documental posa el seu punt de mira en els aspectes psicològics, com ara l’expressió de les emocions i els sentiments experimentats pel porter durant el partit, així com la comunicació amb els seus companys d’equip. És a dir, les reaccions davant de diferents situacions del joc com poden ser una acció desafortunada per part del porter o una dura topada de les que et deixen estés a terra. Així, els veiem parlant amb si mateixos per animar-se, concentrar-se o activar-se, enfadant-se ostensiblement per encaixar molts gols, paint una mala actuació o volent continuar jugant després d’haver-se fet mal.
Com era d’esperar, pel documental desfilen un reguitzell de tòpics comuns sobre els porters que inclou el comportament histriònic (fals, hi ha porters tranquils i freds), l’exigència i la responsabilitat d’evitar els gols a ulls de tothom (fals, el porter té una responsabilitat compartida amb l’equip), el patiment quan els reben o que els nens no volen jugar de porter (fals, hi ha porters per vocació). Però més enllà de la part esportiva, el documental també mostra el vessant més humà i personal dels seus principals protagonistes, exemples de lluita i superació que han fet realitat el somni de ser futbolista professional amb molt d’esforç (Babb, de la mà de l’Olimpia Cluj romanès), han fructificat amb final feliç l’odissea del refugiat polític (Kharboutly) o han superat una malaltia de naixement (Lenny).
En definitiva, certament Keeper acompleix el doble objectiu d’apropar l’espectador a com els porters viuen el partit i ajudar-lo a comprendre el que significa ser-ho, d’una banda, i de posar imatges a les emocions i situacions que viuen en cada moment del partit, de l’altra. És per aquesta raó, doncs, que esdevé prou interessant com per a fer-hi una ullada. M’hi vaig acostar predisposat i sabeu una cosa, no em va decebre. Ja era hora que els porters poguéssim tenir un mirall on veure’ns-hi reflectits. Kramer ho aconsegueix.
Finalment, només em resta dir que just abans de la projecció del documental es va poder veure el curt La veu del Barça, realitzat pel mateix Kramer, on el que fou speaker del Camp Nou Manel Vich fa un breu repàs en primera persona de la seva dilatada carrera, tot explicant algunes anècdotes i curiositats personals. Un altre exemple més de com el festival mima i cuida, edició rere edició, l’aficionat culer, qui sap si a manera de reclam, qui sap si per filoculerisme. Fins a la propera!
Pero Page, de las partidas de Vizcaya, malfeytor e robador