Tot travessant l’Equador: Pam, pam, orelluts! (21/42)

Afirma la tradició que, en travessar per primer cop l’Equador, als joves marins se’ls regalava una petita arrecada; arribat al punt en què acabem la primera volta d’aquesta travessa per l’Infern, en què tot i algunes patacades, som líders, la bona feina feta per nanos com en Nico Melamed (o el coper Svensson, l’altre dia) certifiquen que s’han guanyat aquest petit premi. Ara bé, el somni de tot pirata (i els veritables marins d’antuvi) era lluir les arracades a les orelles que certificaven haver travessat els caps d’Hornos o Bona Esperança (amb el de York o l’estret de Lewin la gran tríada) o haver circumnavegat el planeta. Això, esperem, ho celebrarem, el més aviat possible quan certifiquem el títol de Segona i per això cal sumar de tres en tres.

Avui ens visiten els Orelluts. Mític el Pam, pam, orelluts castellonenc! De ben segur que sabeu l’origen de l’expressió, però mai és mal moment per tornar a explicar batalletes… Diu la llegenda (que sembla ésser més verídica que la majoria) que cant de guerra que fins i tot els dona títol a l’himne, sorgeix de l’expressió “Pam, pam, orellut, el Valencia ha perdut!” i que hauria nascut en els anys (gloriosos?) anys vint quan defensava els pals dels blanquinegres José Alanga, de qui es diu que la seva fama infundia terror en els rivals, qui duia sempre a la seva porteria el se talismà un elefant d’enormes orelles (les bones intervencions eren aplaudides amb Ole, orellut!). A la grada del camp de Sequiol (inaugurat el 1923 -un any després de la fundació del Castellón- contra… sí, el RCDE del diví Zamora; primer gol, del perico González) coincidien un aficionat de grans orelles anomenat Jaime Varela que aplaudia sempre dos cops (pam, pam) i un grup de joves aficionats que s’enfotien de tot i tothom; i així, també li deien Orellut després que fes dues palmades, i quan aquest els mirava, s’escudaven en el paquiderm de banús arribat del Rif. I, li fou afegida la rima: …el València ha perdut. Perquè tot i que ara la rivalitat, o les enveges puguin dirigir-se cap a un altre equip de La Plana, el Villareal, l’arxienemic dels orelluts és, i serà, el Valencia. Tant és així que, donada la impossibilitat, per la dificultat de trobar teles per fer les samarretes, de vestir els colors que havien triat en primera instància quan es funda el Castelló (el 1922 a partir del Cervantes i per desig de tenir un equip amb el nom de la localitat): verd pels camps, taronja pel fruit i blau pel mar, optaren per vestir samarra blanca i pantalons blancs, fins que decidiren que no podien vestir com aquells valencians; i, així, decidiren vestir ratlles blanques i negres amb pantaló negre.

Els anys gloriosos del Castellón queden lluny, per aquella socialment fosca dècada dels quaranta (tot i la lllum de les nostres tres finals entres 1940 i 1947), però haver tornat a Segona pot ésser la seva eixida del pou.

No és fàcil, gens fàcil, viure a l’ombra d’una màquina fabricada per ésser admirada, d’això en sabem molt; és per aquest motiu que cal fer veure i demostrar el jovent que el RCDE té futur i ells en formen part. Per això, aquesta arracada que podem regalar avui en forma de victòria tant als jugadors del planter com a la secció més jove i infantil del pericada a d’ésser la promesa d’una arracada més important on s’aniran acomplint els somnis de les travessies: de l’Equador a la volta al món. I d’aquí, fins a l’Infinit.

Ens falta millorar moltes coses encara com equip a l’hora de disputar i vèncer els partits; però, tot i això, la classificació diu que, ara per ara, som els millors de la categoria: demostrem-ho. Partit a partit, victòria a victòria; com una llarga circumnavegació al planeta: tram a tram, etapa a etapa fins a tornar a port amb el guany definitiu.

Endavant pericada!

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts