Tornem a mirar la història per veure que el nostre rival, que va reconèixer públicament que «només» ha d’aspirar a ser segon equip de Catalunya, amb aquesta declaració vol certificar la rendició del futbol català sota el jou del monstre. En crear-se la Liga, un 30% dels equips (3 dels 10) eren catalans. Enguany, el «natural» 10% només és un 5%, circumstància que esperem reverteixi la propera temporada. Sí, el país és només una de les disset comunitats autònomes (més dues ciutats autònomes); però representa el 15% de la població de l’estat (ara no entrarem en disquisicions econòmiques), així que en una lliga de vint equips, pertocaria la presència de tres catalans (acceptarem per català l’equip que viu i juga a Catalunya).
Aquella primera lliga espanyola, iniciada el 10 de febrer del 1929, una setmana després que el RCDE ens proclaméssim campions de la Copa d’Espanya a Mestalla a La Final de l’Aigua, amb el primer gol de la competició amb els colors blanc-i-blaus d’en Pitus Prat, era dominada territorialment pels quatre equips bascos. Cert és que amb el temps, Andalusia, la més poblada ha sigut la que més equips han lluït colors per primera; el segon territori per població, el Principat, també ho és en nombre d’equips, 8 (Espanyol, barça, Europa, Sabadell, Nàstic, Lleida, Condal i Girona).
Però que els números no ens facin perdre el cap, com els hi passa als galls fer -ara que s’ha viralitzat un vídeo a les xarxes- quan els arriba el zel; la realitat no és pas tan lluminosa: allò que fou un jardí és ara per ara un femar. Catalunya ha sigut la porta d’entrada dels esports (la majoria) a la península ibèrica i amb la tradicional capacitat associativa del país va permetre florir una munió d’entitats esportives que, malauradament i tristament avui viuen, si ho fan, la majoria en la decadència. Una decadència en molts casos acceptada i sumisa com a conseqüència de l’acceptació del pensament únic, unificador i assenyalador. Per això reca tant trobar-se amb aquests estults que treuen pit gallejant ufanosos que volen esdevenir el segon equip de Catalunya quan haurien de voler afegir-se a una comunitat de lluita per la defensa, salvaguarda, protecció i projecció de l’esport català. Ara bé, ben cert és que hauria d’existir aquesta Resistència per a poder afegir-se i el primer pas és voler exercir de Die Weiße Rose i lluitar contra la imposició del pensament (sic) totalitari que afirma que allò diferent ha d’ésser eliminat i exterminat.
No serà pas fàcil fer obrir els ulls als adormits i il·luminar-los fins que reconeguin «Emosido engañado»; però la batalla comença i es manté no defallint mai: allò que l’única lluita que es perd és aquella que s’abandona. La unió hauria de fer la força per combatre l’enemic comú què ens vol vençuts i captius i després, si cal, ja ens barallarem entre nosaltres.
Mentrestant, mentre ells tenen ínfules de grandesa de petit nou ric (estafat?), nosaltres tractem de ser cada dia millors. Per això, avui toca vèncer o vèncer per seguir essent el més ur esperit armòric asterixià per fer més gran la Résistance.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: SI voleu rellegir l’entrada del partit contra el Girona de la primera volta, el trobareu aquí.