Avui toca tamudisme. Sí, el segon partit contra el Rayo Vallecano és el partit número 23 de la competició; així que parlem de l’actual… (bé, algú sap quin càrrec, o més aviat quina funció ha de fer ara dins el club) d’un dels grans mites de la pericada.
No és moment de obrir la capsa dels trons respecte en Tamudo, majoritàriament tothom criticarà la seva feina per, aparentment, no exisitir com a tal, més enllà que hi haurà a qui encara li farà mal la seva marxa del club, per culpa d’un o de l’altre, i qui creu que a Tamudo tot se li perdonarà ara i sempre.
A Vallecas sempre el recordaran per aquell gol, en fora de joc, en el minut 92 del tretze de maig de 2012 amb què l’equip llavors entrenat per José Ramón Sandoval salvava la categoria. Recupereu aquí el tamudazo vallecà en què remata de cap, la pilota que el travesser havia rebutjat del xut de Michu (quan es produeix el de Santaco era en fora de joc). Aquell gol que condemnava el Villareal (entrenat per Lotina, aquell meñakarra que dirigia la banqueta durant EL Gol d’en Coro i la Copa del 2006, on també, òbviament marcà Tamudo, i amb mb qui hauríem anat a Champions si l’odi d’Iturralde no ho hagués impedit) a acompanyar Racing i Sporting a Segona va permetre la salvació de l’equip rayista que canviaria d’entrenador per encetar la propera temporada i de la mà de Paco Jémez arribarien a la vuitena posició que els donava bitllet per a l’Europa League com a setens per la sanció del Málaga, sisè, però no pogueren participar perquè no els concediren llicència UEFA per tenir encara deutes. Les posicions vacants, serien ocupades per Betis, setè, i Sevilla, vuitè. Es mantindiren a Primera fins el 2016. Per cert, qui sí juga ara a Europa és el rival del Rayo en aquell partit, qui també es jugava la permanència: els nazarís del Granada (la ciutat on es succeeixen els terratrèmols i creuen el cel bòlids encesos mentre les televisions espanyoles parlen de madriz).
Això de marcar gols salvadors forma part de l’ADN d’en Tamudo. El 23 de març del 1997, dia del seu debut, amb el 29 a l’esquena i no pas el 23 que seria seu, saltà al camp en el minut 57 d’aquella trentena jornada (la Lliga aquell any era a 42) per Nando. Al Rico Pérez alacantí quèiem 1-0. Luis Cembranos marcaria l’empat que es resoldria, amb una joia en forma de vaselina plena de picaresca en el 89. Pur RCDE, pur Raúl Tamudo. Llavors va néixer el mite. Fou el primer dels 146 gols que marcaria a la Liga el màxim golejador català de la història; 129 d’ells amb la samarra blanc-i-blava perica. Per cert, si feu càlculs, sí en ple confinament per la pandèmia es compliren vint-i-tres anys del debut. Sí, també pur RCDE.Patiu i gaudiu veient el resum del partit aquí. Quedeu-vos amb la imatge de l’arenga d’en Toni Jiménez celebrant el gol.
En Toni, la víctima de la murrieria d’en Tamudo en EL gol de la final de Copa… Sí, en Tamudo va donar grans moments a la història del futbol. Si això fos un fil de twitter ara caldria obrir la participació a recordar el “moment Tamudo”, hauria de quedar exclòs, però El Tamudazo.
Només li va faltar marcar a CornePrat (ho hauria fet en els 3 camps! Sarrià, Montjuïc i RCDE Stadium) com a perico i aixecar el trofeu a Glasgow. Don Raúl Tamudo Montero, heroi i llegenda.
Sempre endavant, RCDE!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: En aquest enllaç podeu trobar l’entrada del partit contra el Rayo de la primera volta.
P.S.II: Si voleu una opinió sobre futbol passeu per ThePotkast dels AlternatiusRCDE (o millor no que encara us faran parlar de “música”…).