La vieja música. En publicar l’article del partit de l’onzena jornada (la visita del Lugo) en què parlava del DYC Breogán, alguns companys pirates em comentaren que podria haver parlat de La vieja música, pel·lícula de l’any 1985 dirigida per Mario Camus en què Federico Luppi exercia d’entrenador de l’equip lucense de basqeutbol mentre recercava un antic amor. I sí, llavors hagués sigut una interessant temàtica, o fins i tot ara, que visitem la ciutat; però…
Descabdellant el fil, com si fos Teseu per sortir del laberint per aconseguir n’Ariadna, el vingueren al cap pel·lícules amb el futbol com a leitmotiv o com a MacGuffin. N’hi ha de tot tipus, pelatge i qualitat. De fet, si cerqueu al web etiquetes com #documental, #cinema o #pel·lícules en trobareu alguns comentaris. Així que em venia de gust parlar de futbol i cinema. I podria triar entre tantes… Des de la noruega sèrie Home ground, a Dare to Dream passant per Hooligan, Busby boys, Kaiser (el millor futbolista que mai va jugar un partit), The Dammed United, Vull ser com en Beckham, Les nenes no haurien de jugar a futbol, El sueño de Iván, Campeones (de 1943), Once pares de botas, Maradona per Kosturica, arribant a Equiip petit, etc. Però si he de triar una pel·lícula amb futbol només puc fer-ho per Escape to Victory.
I per què? Perquè és la pel·lícula perfecta on hi és present fefaentment el futbol. Un partit de majestàtic de futbol, herois contra el més terrible dels enemics: el feixisme, i per si trobar-nos amb herois del nostre estimat esport i cares gegants del cinema, sota la batuta de l’inigualable (en allò bo o per posar només ofici) John Huston fos poc alicient, a més a més, es basa en un partit real de futbol. És cert que el film es separa de l’original Partit de la mort del 1943, per això és cinema, però no li treu atractiu. De fet és el Partit de la mort passat pel sedàs de The Great Scape (La gran evasió).
No em negareu que quan la vàreu veure per primera vegada no vàreu somniar vestir aquella samarra blanca amb les fines línies dels colors de la Union Jack (o la bandera francesa). Si ets porter, sabies que tu ho hauries fet millor amb la samarreta blava. I tampoc podeu negar que si ensopegueu amb la pel·lícula (encara passa això a les teles de casa?) no us resisitiu a tornar-la a veure. I és cert, no fou pas la millor obra del director de El falcó maltès, que a Stallone com a porter costa de creure-se’l (per no dir que era inverosímil), que O Rei no servia d’actor i mil i un peròs, tot i així, la cinta funciona.
No és moment ni lloc per narrar les vicissituds del «millor partit de la meva vida» segons Ardiles amb O Rei Pelé, Booby Moore, Deyna, van Himst, Wark, Co Prins i amb en Michael Caine o von Sydow; emperò no puc evitar, com a pericos ho entendreu, citar que el Nándor Hidegkuti Stadion que a la pel·lícula simulava ésser l’Stade de Colombes en què s’havia jugat la final de Jules Rimet del ’38 i que era propietat del MKT hongarès, el Magyar Testgyakorlók Köre (Club de la Juventut Magiar) fou derruït el 2015. Si el Colombes original no va poder veure al mozart Sindelar comandant al Wunderteam, aquest altre Colombes, amb el nom d’uns dels integrants del «daurat» Aranycsapat que seria derrotada per l’Alemanya post-nazisme a la final de Berna, va veure la més bonica xilena d’en Pelé per amb una aturada impossible d’un penal suposar una no derrota que era la victòria de la llibertat davant del feixisme.
És cert que l’èpica pot ésser consubstancial al futbol, mentre aquest sigui un esport, una exhibició olímpica davant dels déus; per això Les nacions haurien de resoldre les seves diferències en un camp de futbol, seria més civilitzat. Però hores d’ara, la taca que embruta el món, i que cap fantasma no ha sigut capaç de netejar, és el del brut diner. I, en aquest immund mercat roï en què s’ha convertit el futbol actual, sembla difícil trobar l’èpica. Tanmateix, com aquells aficionats que al final del film alliberen a les seves espatlles els jugadors presoners, així volem sortir al final d’aquesta temporada de l’Infern. Per això cal fer una escapada cap a la victòria.
Guanyar, guanyar i guanyar. Persistir, resistir i vèncer.
La supervivència passa pel camí de la Victòria.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Acabo de descobrir que al web ja teníem una entrada, del camarada Old Roger, sobre la pel·lícula (òbviament!) Podeu llegir-la aquí: https://piratesrcdecom.wordpress.com/2014/01/17/evasio-o-victoria/