Historia del deporte obrero en España (De los orígenes al final de la guerra civil)
FRANCISCO DE LUIS MARTÍN
Biblioteca de Pensamiento y Sociedad, 113. Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 2019. 372 pàgines.
Sabíeu que en temps de la Segona República la serra de Guadarrama era coneguda per la “muntanya obrera” perquè va ser l’escenari escollit per les agrupacions esportives socialistes madrilenyes per a la pràctica de l’excursionisme i d’altres esports de muntanya els caps de setmana? Sabíeu que l’abril de 1936 es va celebrar a Barcelona un festival esportiu popular, la copa Thälmann, de caràcter antifeixista, que havia de ser l’avantsala de l’Olimpíada Popular de Barcelona? Sabíeu que l’única participació espanyola en una olimpíada obrera es va produir a Anvers, el juliol de l’any 1937, i que la delegació espanyola va rebre les simpaties, el suport i la solidaritat internacional de les organitzacions obreres i del públic en general envers la causa republicana?
Tot això ho he après en aquest interessant llibre del professor Francisco de Luis Martín, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Salamanca i reconegut expert en el camp de la història sociocultural del moviment obrer.
Hi he après això i també moltes altres coses: que l’interès i l’atenció dels dirigents del socialisme espanyol d’inicis del nou-cents per l’educació física infantil es deu a la influència de les idees pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza; que l’excursionisme i l’activitat física eren una pràctica habitual de les escoles anarquistes i socialistes; que les Juventudes Socialistas van impulsar el desenvolupament de l’esport obrer, a contracorrent i sense el suport del partit ni del sindicat, amb la finalitat de conscienciar i captar nous militants; que amb l’adveniment de la Segona República la creació de noves agrupacions esportives obreres va experimentar un gran creixement; que les tensions entre socialistes i comunistes en el si de la Federación Cultural Deportiva Obrera (FCDO), creada l’any 1932 i que aglutinava les diferents associacions esportives obreres, van passar a un segon pla quan l’organització va fer seus els plantejaments del frontpopulisme esportiu contra el feixisme internacional; i que amb l’esclat de la Guerra Civil l’esport es va adaptar a les necessitats ocasionades per la guerra, sent utilitzat com a eina per recaptar diners destinats a causes solidàries amb la celebració d’actes esportius benèfics, per a la preparació física dels soldats i com a instrument de propaganda per tal d’aconseguir el suport internacional al govern republicà.
Tot i que la història de l’esport obrer no sigui un tema inèdit, sí que podem dir que estem davant d’una obra gairebé pionera, on trobarem un recull global de l’esport en les tres organitzacions obreres de classe: socialisme, anarquisme i comunisme.
L’estudi, de més de tres-centes seixanta pàgines i elaborat bàsicament a partir de la consulta de la premsa i els fons documentals de l’època, gràcies a un exhaustiu i pacient buidatge en hemeroteques i arxius públics i privats, com per exemple els diaris El Socialista, Mundo Obrero o Solidaridad Obrera entre molts d’altres o el Centro Documental de la Memoria Histórica, la Fundación Pablo Iglesias, l’Archivo Histórico del PCE i diversos arxius històrics provincials, i completat amb la bibliografia existent, ofereix una panoràmica general del que va representar l’activitat física i la pràctica esportiva en el moviment obrer a Espanya en el període comprés entre 1880 i 1939, així com l’ús que les diferents organitzacions socialistes, anarquistes i comunistes van fer de l’esport des del punt de vista ideològic com una via de difusió de propaganda i ideologia. Començant per la voluntat d’incorporar l’educació física i les excursions a l’aire lliure en les escoles socialistes com un element necessari per gaudir d’una bona higiene i salut, seguint per la defensa de l’esport amateur, la instrumentalització i politització de l’esport o l’emmiratllament del model esportiu soviètic, i acabant amb la creació d’un front comú entre les dues organitzacions internacionals obreres de l’esport, la socialista i la comunista, per fer front al feixisme.
A través de les seves pàgines hi desfilen diverses entitats i agrupacions esportives obreres com les socialistes Salud y Cultura, la Sociedad Deportiva Obrera o Natura, l’anarquista Sol y Vida, de l’Ateneu Llibertari del Clot, i la comunista Unión Deportiva Obrera, organismes com el Comitè Català pro Esport Popular, o figures com ara Mariano Rojo, dirigent de les Juventudes Socialistas i secretari de Natura, o Dionisio González, membre de les Juventudes Comunistas i dirigent de la FCDO. A banda de tot això, cal assenyalar el poc arrelament de l’esport obrer a Catalunya segurament a causa de l’hegemonia cenetista, la rellevància del catalanisme polític d’esquerres i l’escassa presència de partits i sindicats socialistes i comunistes. En aquest sentit, pel que fa a Catalunya l’esport entre la classe treballadora es va vehicular mitjançant associacions culturals i recreatives com els ateneus o les seccions esportives de partits polítics i sindicats catalanistes, com el CADCI.
A part de la introducció, les conclusions principals i la bibliografia final, el llibre està estructurat en sis grans apartats, ordenats de manera cronològica i anomenats: «La educación física en el socialismo», «Juan Almela Meliá y los inicios del deporte proletario», «El 
deporte socialista durante los años veinte», «La Segunda República y la expansión del deporte obrero», «La Federación Cultural Deportiva Obrera» i «Las organizaciones obreras y el deporte en la Guerra Civil», el més extens. A més, al llarg de la lectura de l’obra trobem un centenar d’imatges en blanc i negre, com poden ser notícies i fotografies aparegudes en la premsa obrera de l’època o documentació històrica, que acompanyen i complementen el text. Així mateix, s’han de destacar també les il·lustracions de la portada, un suggestiu collage d’imatges diferents de cartells i material de premsa gràfica que apareixen a l’interior del llibre, i la contraportada, una imatge prou significativa d’uns nens d’una escola socialista fent gimnàstica, que ja per si soles fan que el llibre entri pels ulls.
En fi, vet aquí un llibre atractiu, interessant i llegidor que, com es pot intuir només amb aquestes breus pinzellades —n’he deixat moltes coses en el tinter—, conté prou elements d’interès que justifiquen la seva lectura i un lloc en la nostra prestageria pirata.
Pero Page, patró de nau