Indefectiblement, aquesta setmana havíem de parlar d’un jugador argentí que passà a la història, en part, lligat a França.
Esborreu aquest somrís del rostre; no, no parlarem del Sheriff de Murphy, tot i que sí d’algú també de Santa Fe i vinculat també amb la ciutat de Rosario, to t i que com a canalla i no pas com a leproso. Aquesta setmana ha traspassat, víctima de la Covid-19, el gran Leopoldo Jacinto Luque.
És possible que per als més joves, aquell jugador grenyut amb bigoti a la mexicana com a molt sigui qui fou reemplaçat en el minut 65 d’un amistós contra Hungria el 27 de febrer de 1977 a la Bombonera per un pibe debutant amb l’albiceleste anomenat Diego Armando Maradona. Però aquest esmunyedís golejador fou molt més que això. Fou una de les peces clau de l’Argentina de Menotti campiona del 78. De fet, marcà un dels gols més mítics dels mundials: rebent l’esfèrica d’Ardiles, qui esperava una paret, engalta una canonada des de 25 metres que s’entaforà a la porteria del francès Baratelli. Aquell golàs desfeia l’empat que signaven els gols de Pasarella i Platini.
Gaudiu-lo:
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=WJDlC46rPEU&w=560&h=315]
Però aquell dia, amb el seu partidàs enfront la selecció gala, seria una jornada negra per El Pulpo: no només es trencaria el braç pocs minuts després del golàs, el dia següent descobriria que el seu germà havia mort aquell dia en accident de trànsit. Abandonaria la concentració de la selecció a la que tornà convençut pel seu pare. Anotaria dos dels sis gols de la controvertida victòria enfront del Perú i la sang del seu nas trencat per Van der Kerkhof poc abans del definitiu gol de Bertoni a la final, guanyada a l’Holanda que no volgué ser-ho, tacà la seva samarreta i la d’alguns dels seus companys com a metàfora del propi mundial.
Però si hi ha una jugada per la que serà recordat Leopoldo Luque és el taco que li va fer amb la samarreta dels millonarios a Huracán. Tal volta sigui aquell gol perfecte que un personatge de Baricco havia vist una vegada i somniava tornar-lo a veure.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=uFqWc3mTWGU&w=560&h=315]
El partit més important de la seva vida segur que fou El Partido de la Memoria al juny del 2008. Un gest d’un simbolisme quasi tan gran com el de, qui fou perico, Caszely no volent donar-li la mà al dictador Pinochet. Amb Luque també foren Houseman i Villa a homenatjar els desapareguts i las viejitas.
Ell sempre es va sentir ofès per les afirmacions sobre les suposades ajudes de la dictadura de Videla per vèncer aquell mundial; de fet, recordava com els milicos l’any 79 el segrestaren després d’un partit de River i patí per la seva vida.
La imatge de Leopoldo Jacinto Luque quedarà marcada per la història del futbol per aquell gran mundial que feu en circumstàncies tràgiques i que per aquestes contrades sembla només recordar-se pel (no) gol de Cardeñosa. Però si hi ha un mundial que la pericada pot tenir gravat al cor és el següent, el de Naranjito, amb aquells mítics partits a Sarrià on des del 29 de juny al 5 de juliol es jugà el millor triangular de seleccions de la història amb la futura campiona, Itàlia; el sublim Brasil de Sócrates i la defensora del títol, una Argentina on faltava Luque, un dels pocs campions amb que no tornà a comptar Menotti. I no es baladí recordar-ho ara que es compleixen 98 anys de llur inauguració, el 18 de febrer de 1923, amb un partit contra el Sants.
El Sants, un dels històrics del nostre futbol com ho és el nostre rival d’avui, un Sabadell on jugaren jugadors com Marañón (perico present al mundial de Luque) o Tamudo (cinc gols de cap, en 13 partits, amb la selecció espanyola) o el mític mundialista Tommy N’Kono, una de les estrelles del mundial’82. Per cert, N’Kono entrenava la selecció del Camerun que guanyà la final dels jocs olímpics de Sidney 2000 contra l’espanyola on jugava Tamudo. De la història arlequinada en parlàrem a la primera volta (podeu recuperar l’entrada de la quarta jornada aquí), perquè el futbol viscut és part de la nostra història, de la nostra pàtria. Potser el record que tenen a Sabadell dels seus jugadors argentins no és gaire llustrosa, potser el més vistós foren les visites a la Nova Creu Alta per veure jugar l’Osvaldo el seu amic Maradona; un Diego Armando Maradona a qui Luque, quan Menotti l’apartà de la llista definitiva pel mundial del 78 li pronosticà “La vas a romper y vas a salir campeón del mundo”. Prèviament, Luque havia intentat animar al Pelusa i aquest, quan li digué que acabaria jugant dos o tres mundials, li va respondre: “Sí, maestro, gracias”.
Doncs això, gracias maestro per aquells mítics gols.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: no confondre Leopoldo Jacinto Luque amb el Dr. Leopoldo Luque, el neurocirurgià que fou metge personal de Maradona.
P.S.II: Aquest any, en una llarga travessa, el nostre RCDE ha d’escriure una història petita, la de la salvació de la institució, la del retorn a casa, a Primera.