Hi ha èxits que rebaixen i derrotes que engandeixen.
Nicolae Iorga
Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, o millor dit, el Piles passa per Xixón homenatjarem un dels grans, pel futbol que practicava, i que en absència de títols es veié obligat a inventar el celebèrrim «Así, así, así gana el Madrid».
06Aquell Sporting dels setanta i vuitanta captivà tota una generació gràcies al seu joc, i en el record perquè som uns nostàlgics dels perdedors d’aquell futbol que no era necessari odiar-lo, o si més no, només quan no era perfecte i els resultats podien no ser justos. No podem obviar, ni tractar d’amagar i negar l’eròtica de la derrota (som el RCDE), com en Ben, Nicolas Cage, i la Sera, Elisabeth Shue, ens mostraren en, l’autobiogràfica, Leaving Las Vegas.
Onze anys i cinc dies abans de la data de la conegudíssima cançó dels Celtas Cortos, el 15 d’abril de 1979, el Molinón es preparava per a somniar. Aquell Gran Sporting havia de rebre el seu rival a batre en la lluita… pel títol! Aquella temporada 78-79 del debut del degà del futbol espanyol a Primera acabaria essent una lluita aferrissada entre l’escola de Mareo i el vigent campió. A aquell partit arribaven empatats a punts. L’equip asturià presentava dues absències importants, Doria i Ferrero, expulsats per García Carrión la setmana anterior a Salamanca fet que obligà els sportinguistes a conformar-se amb el marcador inicial i resignar-se a presentar dues baixes clau pel partit que podia esdevenir crucial en el camí cap al títol. (Ai, les lligues perdudes…! Com la 32-33 de l’equip de Caicedo campió d’hivern que caigué enfront d’un Madrid CF fet a cop de talonari -amb, entre d’altres, Zamora- o la de la 39-40 i l’accident del “Pájaro Azul” -últim campió de Catalunya abans del franquisme i que prendria revenja en la final de Copa-, o la 52-53 de l’oxigen i l’incendi a l’abocador de Les Corts o la 72-73 de l’equip de Santamaría que esdevenia líder al camp de l’enemic…). Tornem al Molinón. Aquell equip asturià ple d’internacionals, per espanya o Argentina, cauria derrotat per 0-1 (gol de Santillana i actuació ingent de Mariano el gato de Odessa García Remón). Al final, quatre punts separaren el campionat blanc del sotscampionat sportinguista. Possiblement, un dels pocs partits entre el Real Gijón i el Real Madrid sense polèmica directa durant la dècada dels setanta.
Viatgem fins el 25 de novembre de 1979, onzena jornada de la temporada següent, la del mític rècord de partits seguits sense perdre del Real Sociedad, al final, subcampiona de la temporada abans dels seus dos títols dels quatre seguits bascos. Els txuri urdin són líders amb 16 punts seguits, empatats a punts, pels meregues, i un per darrere, els sportinguistes. Aquell partit que seria televisat, deixant uns bons calerons, seria arbitrat per Ausocúa Sanz, el trencilla que la temporada anterior havia anul·lat un gol del madridista Aguilar davant dels lleons per després desdir-se i concedir-lo. L’equip de Xixón, entrenat per Novoa, saltà al camp amb: Castro; Uría, Doria, Jiménez, Cundi; Joaquín, David, Mesa; Abel, Quini i Ferrero. Aguilar, el del gol madridista no-anul·lat entrà per Quini en el 82′, i Rezza per Abel en el 89′.
En el minut 6 s’inicià la tragèdia i es forjà un clàssic contemporani. Ferrero es desfà de San José, ell marxa per un costat del defensor enviant la pilota per l’altre; però el madridista treuria el colze per evitar que l’argentí continués. Ferrero dona una empenta i un puntada de peu al genoll al jugador blanc. L’àrbitre assenyala la falta de San José i expulsa Ferrero. Aquest protesta mostrant la sang que li regalima de nas i boca. La imatge és perfectament visible des de la grada. Aquesta vegada, Ausocúa Sanz no rectifica la decisió. El llençament de coixinets des de la graderia provocarà que es triguin 6 minuts a reanudar el partit sota el crit unànim Así, así, así gana el Madrid. Ha nascut un clàssic.
En el 31 s’avançarà l’equip blanc. Set minuts després, Boskov subtituria San José per Roberto Martínez. I en el 41, la consumació del delicte: Benito fa una lletja entrada a Joaquín (el veritable Joaquín bo). Ausocúa s’apropa i mostra la targeta vermella al jugador blanc, per rectificar i deixar-ho en una groga.
ASÍ, ASÍ, ASÍ GANA EL MADRID!
Pocs minuts després empataria Joaquín; però això, ja no canviaria res… Al final, una altra lliga pels meregues, amb només un punt d’avantatge respecte el segon, la Real Sociedad que no perdria cap partit fins la visita al Sánchez Pizjuán de la penúltima jornada, i catorze respecte els tercers, l’Sporting que es quedaria sense títol per una grandíssima generació de futbolistes.
D’aquells futbolistes potser la màxima icona podria ésser el One Club Man Joaquín, partícip del subcampionat de Lliga, de dos subcampionats de Copa i sis participacions europees. La imatge més tràgica seria la de Castro, el porter, sempre conegut com el germà de Quini qui va morir en tràgiques i heroiques circumstàncies salvant, en la platja càntabre d’Amió, dos nens anglesos i el seu pare de morir ofegats. Però, si he de triar un, triaria, precisament, qui fou el relleu de Castro, el Gatu Ablanedo, durant un temps, Ablanedo II, un altre One Club Man. El nebot d’Adauto Iglesias -que havia jugat, entre d’altres, al Madrid o al Celta i acabaria essent internacional per Austràlia- debutà la temporada 83-84 en un Sporting – Espanyol i acabaria essent tres cops Zamora (85, 86 i 90).
El que se’m fa difícil d’entendre és que tot i l’esquírria que li tinguis, amb motius, com hem vist, al Madrid, puguis acabar abraçant la fe blaugrana i et mantinguis després que t’arrabassin un ídol i pilar com era el Brujo; perquè per molt que s’afirmi que una de las dos españas ha de helarte el corazón, hauríem de veure que el turnismo de Cánovas i Sagasta (merengues y culés, la misma mierda es) només pot perpetuar la seva estirp i impedir el creixement de la resta del bosc.
Tornant al present, desitgem endur-nos cap a Barcelona, els tres punts del feu de Xixón amb nom de jugador nascut a Uviéu; sigui com sigui, cal seguir guanyant, no hi ha més camí.
La victòira és furor i la derrota ràbia.
(Víctor Hugo)
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Si voleu recuperar l’entrega del partit d’anada, on parlàvem de l’entrenador de l’Sporting, aquí la teniu.