Una de les coses que hom recorda de la infantesa futbolística són les paraules apreses, aquella sonoritat dels malnoms dels equips, el descobriment de la geografia europea, els gentilicis,… Potser només les imatges dels cromos poden aportar més llum en la nit melàngica. Fotos dels cromos que, segons narren algunes llegendes, abans es feien en les visites al nostre temple a Sarrià.
Una d’aquelles paraules fou carbayones per referir-se als jugadors de l’Oviedo. Descobries, llavors, que carbayon és com diuen d’un gran roure (carbayu) en asturià… Hòstia, quantes llengües a l’estat espanyol! I, que també anomenen així unes postres típiques d’Uviéu; i, postres i infants és una combinació guanyadora.
En l’aprenentatge dels perquès dels malnoms futbolístics nosaltres n’hem hagut de saber un munt: des del nostre propi pericos (o periquitos) fins a descobrir que el nostre enemic van «aconseguir» eliminar una accepció del mot culer del diccionari (era sinònim de sodomita). En aquesta llarga llista trobaríem, citats a vola ploma, arlequinats, quadribarrats, escapulats, de la terra ferma, orelluts (aquí vam parlar de l’origen), merengues, colchoneros, txuri-urdines, leones, chicharreros, pucelanos, verdolagas, palanganas, granotas, nazaríes, boquerones, montañeses, rojillos, ilicitanos,… i així podríem omplir planes i planes. I sí, en aquella llunyana infància els malnoms eren en castellà.
Potser es troben en desús els malnoms futbolístics, en progressió inversa a l’ús de samarretes d’equips de futbol com a vestimenta habitual; potser els lingüistes o els mestres i professors de llengua afirmarien que es troben en retrocés com ho està també l’ús d’un ric vocabulari per la societat en general, com a botó de mostra, la llengua, sigui quina sigui, dels periodistes, esportius o no.
I ara que parlem de periodistes esportius potser convindria recordar aquell vell adagi que afirmava que els periodistes que no servien acabaven a esports (si alguna de les honroses excepcions està llegint això, que ens disculpi, si us plau). Sí, com bé inferiu, ho dic per les llàgrimes i la ràbia de certs ajuntalletres que es varen sentir ofesos per la retransmissió de la no classificació dels de Nervión a la final de Copa (després de jugar-se les finals de la Supercopa al Marroc i l’Aràbia Saudita, potser ara més que mai, la final copera s’hauria de jugar als Emirats Àrabs Units). Ahà… Les retransmissions a Catalunya han sigut sempre un exemple d’imparcialitat, oi? Hagués celebrat abans en Víctor Hugo Morales un gol de la pérfida Albión contra la seva Argentina el dia que Maradona esdevingué D10S que no pas un dit periodista esportiu d’un mitjà català una victòria catalana que no fos culer especialment si fos contra els dels colors suïssos a la seu dels quals entraven l’altre dia els mossos. Per l’amor de Dio (Ronnie James), si la premsa esportiva catalana s’ha dedicat des de la seva creació intentant anihilar tot allò que no formés part de l’estructura culerda…
Potser, precisament per això, per salvaguardar l’esport català, es fa encara més important que el retorn al nostre lloc a l’elit esportiva espanyola s’esdeingui contra més aviat millor. Així que només queda una opció: victòria, victòria i victòria, de tres punts en tres punts, fins al final de temporada.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: dels records de l’equip d’Uviéu en parlàvem a la primera volta aquí.