If you’re going through hell, keep going.
sir Winston Churchill
Si el futbol no hagués esdevingut aquesta màquina blanquejadora de diners generadora de nous rics i vividors amb pàtina de pantomina televisiva on el soci i espectador al camp ja no interessa perquè l’únic veritable interès és que no s’aturi la roda del capital; si el futbol no fos això i es mantingués essent un esport popular o popularitzat, com cada vegada fa més anys que ja no ho és, podríem escriure aquesta trentena entrada de la saga amb ànim ofensiu vers aficionats (deixem de banda la quantitat de potencials lectors) que se sentirien en el dret moral d’exigir als jugadors vengar l’ultratge.
Si el futbol no fos el que ha esdevingut el que és, potser llavors no seríem en mans de la desídia a l’hora d’escriure, afirmaria aquesta setmana que els jugadors han transformat l’afició blanc-i-blava en una versió de la tradicional afició culer que transitava per Les Corts. Aquella rècula deambulava com ànima en pena per la travessera cortsenca salmodiant any rere any el “aquest any tampoc” i era coneguda com la ruta dels elefants, pel seu moviment de cap en negació que feia recordar el caminar dels paquiderms. Després de salvar un punt a l’últim minut (no pas ni la victòria ni la imatge), en no poder vagar pels carrers, la ràbia apareixia a les xarxes socials on el nostre negacionisme ciclotímic es mostrava en un “aquest any, no!” que negava el fet que la temporada vinent tornem a lluir (o, vist el que veiem, millor dir, passejar) els colors de l’Almirall almogàver pels terrenys de joc de primera.
Avui dissabte, primer dia de primavera en què el sol tracta d’escalfar la freda temperatura, els ànims amb què fer front al partit contra el Logroñés (a l’anada ja parlàrem de la seva no història vinculada al més enyorat que mític Logroñés) no són pas els més animats, a diferència del de la primera volta. Tal volta perquè el futbol és el que és i ja poc, per no dir res, té a veure amb allò que fou entre els setanta i vuitanta (com de traïdora pot ésser la memòria, pròpia o col·lectiva?) els jugadors no han rebut la visita dels aficionats (on són els que treuen pit dient-se L’afició quan cal?) a la sortida dels entrenaments per recordar-los que si no assoleixen els llorers que han a final de temporada els nostres somnis seran esmicolats però a ells els sortirà molt car?
Vam acceptar, potser perquè no hi havia més opció (no la hi havia?), ser convertits d’aficionats a pagadors de seients, i ara, hem d’empassar-nos aquest espectacle televisió que anomenen futbol i que ni tan sols té l’atractiu ni les virtuts del Rollerball (els deixo triar si prefereixen la novel·la de William Harrison o la pel·lícula de Norman Jewison); més denigrant, tot plegat, que els playback dels Kiss. En definitiva, hem anat a sopar cercant una certa qualitat i en demanar la carta de vins tot esperant trobar ampolles de les bones DO catalanes només veiem caldos de sopars de duro que hauríem d’empassar-nos (mai millor dit) pel sol fet de ser riojas.
Potser hauria de reconèixer que em varen enganyar, i vaig deixar voluntàriament que ho fessin, quan vaig acceptar combregar amb l’afirmació shanklyana que diu «Some people believe football is a matter of life and death, I am very disappointed with that attitude. I can assure you it is much, much more important than that.» O, és encara i bellament més senzill i, simplement, enyorem el passat, ja sigui la infantesa, la joventut que somniàvem que fos, aquells anys en què cardàvem més, les nits de sexe, drogues i rock and roll o aquelles vesprades de futbol dempeus a les grades amb l’olor de la gespa circulant per la sang com en la imatge que il·lustra l’entrada. Aquell 22 de maig el Logroñés ens feu el passadís després de la Tragèdia de Leverkusen i després, vàrem perpetrar plegats el biscotto del «Que se besen, que se besen» que ens mantingué a tos dos a primera (si un dels dos perdia, s’enfonsava). La taca negra d’aquell partit fou no poder acomiadar Lauridsen. Algun dels que s’entaforen la samarra perica cada setmana creuen que poden arribar a tenir un bri de l’estima que l’afició sent per aquells jugadors?
Només espero i desitjo una victòria avui que em mantingui mínimament unit al futbol; perquè ser perico és estimar el futbol amb patiment, però un patiment on hi ha un ble d’esperança per albirar l’horitzó. Aquest futbol d’avui en dia és només una ruta cap a un cementiri on els vells elefants de l’afició van a compartir les últimes cerveses abans de partir definitivament, però per una vegada, no és culpa de l’escalfament global, tot i que sí de la mateixa arrel del problema: el maldito parné.
Champions keep playing until they get it right. Billie Jean King
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: tot i que la ciència ha demostrat la inexistència dels cementiris dels elefants tal i com han arrelat en la cultura popular (arran de les tesis d’en Sheldrake) ens hem permès la llicència literària.