Fa deu jornades ens visitaven els orelluts del Castelló en el tancament de la primera volta com a líders; ara no ho som pas, tot i que tenim el liderat a tir de pedra, més aviat a tir d’enderrocament de talaiot: si no nosaltres fem allò que hem de fer, només cal “esperar” una ensopegada de l’ensaïmada per recuperar allò que no hauríem d’haver perdut, el liderat. Sí, alguns direu que igual que els de frit o el tumbet punxaran també ho farem nosaltres; és cert, però, tot i les dubitacions de l’equip, veig encara possible assolir l’únic objectiu que havíem de tenir enguany: el titol.
Aquesta setmana s’encetava, però, amb l’entrevista al director esportiu. Una entrevista, com la pròpia aparença d’en RuVete: insulsa i sense ànima. Podríem destacar la seva afirmació “No soc el problema del club, i si ho soc me n’aniré”. Anem a pams, com no va dir l’esbudellador; la primera part de la sentència és certa… en part. No és EL problema, és una part, important!, dels problemes del RCDE; per tant, no ésser l’únic problema no deslegitima la segona part de l’asseveració, ergo, ja triga a agafar la porta. Ell i d’altres com ell que són responsables de la pèssima gestió que ens ha dut a baixar a l’infern i divagar sense rumb (centrant-nos només en el primer equip, perquè hi ha molts d’altres aspectes a criticar). Però ja se sap, “on mana l’economia xinesa, obeeixen les democràcies africanes”.
La setmana passada, després de cinc jornades, el femení tornava a guanyar, precisament en la celebració del cinquantè aniversari de la secció. La victòria deixava el clun fora de la zona de descens, just per sota del Rayo contra qui fa uns anys ens disputàvem els títols… (aquí en vàrem parlar d’aquells temps). Més enllà de dinàmiques econòmiques foranes en altres clubs, caldria explicar molt bé què s’ha fet, o més ben dit, què no s’ha fet per arribar a aquesta tràgica situació.
I, per altra banda, aquesta setmana ens ha dut el cessament de Gay com a tècnic del B. Qui duguè l’equip a la vuitena plaça la temporada passada el tenia ara situat penúltim. I ha marxat disparant amb bala cap a la direcció esportiva per la seva mala planificació i manca de sinceritat a nivell de planificació, objectius i projecte.
La maleïda mateixa història de sempre… El Cacho Castaña de Buenos Aires tenia un somni
amagat, cantar igual que Gardel; el meu somni, esportivament, més humit seria arribar a veure un Espanyol ben gestionat, els premis al futbol acabarien arribant. I no, no cal esnifar cola per acabar imaginant un Sorpasso perico; però sí com a mínim, com digueren Mendiondo o Korneiev l’última vegada que vàrem trepitjar Castalia “aquest equip ha de ser campió”. Això vull, ambició, amb dosi de realisme, però ambició; aquella que llençà al vent en Kameni i li acabà obrint les portes de sortida; aquella que era la peanya del darderisme que ens feu somniar i solcar, novament, Europa (amb el llast d’un canvi tràgic); no és pas construir castells de sorra a la vora de la mar, és, més aviat, el somni galileà de construir un telescopi.
Avui, com en aquella cita de l’abril del 1994, cal sortir solventment victoriosos del camp del Castelló per fermar el camí de retorn a casa i llavors, construir una veritable llar on poder somniar que un altre món i un altre futur és possible.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts