El sistema no vol individus amb una forta personalitat individual, sinó tot el contrari. Personalitats vulnerables que es moguin sempre al so que marqui el mercat i la publicitat. I és que aquest so canvia diàriament.
Frederic Jameson
Una de les malalties de la societat actual, d’aquesta segons Bauman societat líquida, és la inconsistència, la manca de fonaments, la temporalitat absoluta de tot i tothom i la incapacitat de romandre en un lloc i per tant de poder fermar idees. Tot i l’actualitat dels seus perills neoliberals per la nostra societat amb la LOMLOE (la coneguda com a Ley Celaá) sobre l’educació, un dels que hauria de ser un pilar de la comunitat, avui, vígilia del segon dilluns de Pasqua en era Covid-19, vull centrar en un altre col·lectiu “defenestrat” per aquesta celeritat postpostmoderna, la gent gran, depositaris del coneixements i la cultura que ara semblen haver esdevingut una nosa. I sí, en parlaré des del futbol, un altre esport on sembla que l’edat és un impediment.
Un dels vicis, addicció?, casolans actuals és conseqüència d’un petit invent del 1956, el comandament a distància. A mida que el nombre de canals televisius anava en augment creixia exponencialment el temps perdut en un desésser estúpid simplement veint no-res; potser potenciat perquè aturar-se a veure qualssevol dels programes emesos seria pitjor que seguir navegant sense rumb ni derrota. Tanmateix, amb els últims millenials, els de la generació Z i els nous alfa, aquest disminueix, sembla que només aparentment ja que no és un zapping televisiu sinó a xarxes socials o altres productes d’internet.
Sigui com vulgui i sense saber ben bé com, una nit de les últimes dues setmanes vaig coincidir per uns instants amb una d’aquestes (pseudo)tertúlies futbolísitiques, i ja és ben estrany perquè cada vegada semblo més marxista (per allò del I find television very educating. Every time somebody turns on the set, I go into the other room and read a book.). En aquest espantall televisiu afirmaven que “Mourinho ja no podria ésser, novament, entrenador del Madrid perquè ja era massa vell i les seves idees per tant no podien aportar res al futur del club”. WTF?! En quin moment aquests periolistos decideixen quan els jugadors deixen de ser útils o quan els entrenadors esdevenen inútils?
Amb 58 anys el consideraven acabat… Em sorgiren tota una sèrie de neguits. El primer, òbviament, a quina edat un entrenador deixava d’ésser útil. Si més no, en VM és del 74 així que té quaranta-sis anys; més enllà de les merescudes (o no) crítiques rebudes -ara semblen oblidades, però això són figues d’un altre paner- sembla que podria ser encara dins de la franja d’utilitat. Ara bé, tot considerant que el txingurri Valverde en té 57, sembla que una boira negra com de perduts es cerneix sobre la possibilitat que algun dia assoleixi la competició que Europa li deu com a perico. En Pochettino té tres més, d’anys, que el de Massanassa, així que potser encara pot somniar amb una Champions en blanc-i-blau. I, fins i tot, seria encara factible fabular amb veure, i triomfar!, en Bob Martínez amb el nostre RCDE. I si ens atrevim a mirar més enllà, és per això que ningú s’atreveix a fitxar a en David Vidal? Ens salvarem aviat del guardiolisme? Quants anys d’utilitat, pensant que en té cinquanta-tres, li queden a en Jürgen Klopp? Potser per això, perquè en té 61, en Joachim Löw ha dit que abandonarà la Mannschaft al final de l’Eurocopa (quines són les edats d’en Flick, Nagelsmann, Tuchel… tenen de molt “joves” entrenant a la Bundesliga). Aquella gent poden dir el que vulguin que jo sempre tindré en compte la veu de El Bigotón. Per cert, amb lo muy mucho españoles que són, com justifiquen que El Sabio de Hortaleza dirigís amb 70 anys, setanta!, la selecció espanyola a conquerir l’eurocopa? El seu succesor tenia deu menys quan assolí el Mundial. Seixanta… No quadra gaire amb l’astracanada que deixaren anar aquells que han d’omplir minuts parlant suposadament de futbol.
Tal volta, simplement, cal odiar el futbol modern, aquest tan allunyat d’aquella afirmació de Catali “Tiembla Europa, llega el Alba”. Sï, aquel Queso mecànico que quedà setè a les portes de classificar-se per competicions europees venint de dos ascensos de categoria seguits de la mà d’en Benito Floro. Aquell Albacete dels Conejo, Zalazar, Coco, Chesa, Menéndez, Juárez, Geli o Oliete. Ara alguns dirien que fou perquè l’asturià no arribava als quaranta quan al vuitanta-nou signà per l’equip manxec. Per cert, parlant d’asturians, el surienc Gallego té 49 anys, encara li resten de possibles èpoques d’èxit.
Diuen que tot és temporal, així que fa un anys, Ok boomer hauria significat, “sí, dóna’m un xiclet quilomètric”, i no el tancament d’una conversa amb divergències d’opinions en funció acusatòria de l’edat. Possiblement, aquesta entrada ha sigut portar òlibes a Atenes, però quan tothom parla que si guanyem avui, acció obligada, obrim una bretxa de set punts just quan comencen les deu últimes jornades on tot es decidia segons Zapatones, volíem palesar que el dimoni quan és vell, sap més per experiència que per consell. Així que ja va sent hora que es demostri que som una de les insitucions amb més anys viscuts de la Lliga.
Potser per les noves generacions, sense saber-ho, creuen en el vers de Yeats “That is no country for old men.”, el que inspirà el títol de la novel·la de MacCarthy -i d’aquest l’oscaritzada pel·lícula en 2007 dels Coen-, tal volta és simplement l’arrogància típica (tòpica i necessària) del jovent, però excessivament encimbellada en aquesta excessiva liquiditat social: odi etern al futbol modern que potser no entendria les llàgrimes a la xarxa d’una de les porteries del Cotton Bowl de Dallas d’en Rashidi Yekini el 21 de juny del 94 o no voldria acceptar la importància dels balls d’en Roger Milla (amb en N’Kono en viu i en directe) classificant amb dos gols davant la cafetera de bon futbol a l’Àfrica per primera vegada a uns quarts de final d’un Mundial. El 23 de juny de 1990, al San Paolo de Nàpoles, en Roger Milla tenia 38 anys; potser el futbol tampoc és un país per a vells….
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Aquesta bogeria del #roadtoprimera va començar amb la primera entrada, la de l’Albacete (aquí)
P.S.II: En el mundial d’Itàlia’90 debutaren els ticos amb el llavors al Club Deportivo Cartaginés Luis Gabelo Conejo, que l’any noranta-u fitxaria per l’Albacete. Costa Rica, el país del Deportivo Saprissa i que havia sigut refugi de guerrilers d’esquerres de la covulsa i combativa centreàmerica.
P.S.III: Que ningú ho oblidi: Zozúlia, p*** ***i.