:focal(2152x1223:2154x1221)/origin-imgresizer.eurosport.com/2017/09/11/2165338-45264170-2560-1440.jpg)
Qualsevol aficionat al ciclisme a qui se li pregunti per Le Tour de 1989, pensarà en l’ajustadíssim final entre Fignon i Lemond. A diferència de la resta del món civilitzat, com en tantes altres coses, a Espanya la resposta seria diferent; l’aficionat recordarà l’absència, la no presència del campió a la sortida, la incertesa durant aquells minuts a Luxemburg en què ningú no sabia on era en Perico Delgado; ningú no ho sabria pas del cert ni quan prenia la sortida amb 2 minuts i 40 segons de retard. Però el calvari del vigent campió esdevindria tragèdia hel·lènica el dia següent: després dels 7,8 km del pròleg es disputà una contrarellotge per equips de 46 km. La por, l’autoexigència i els nervis per la decepció (més que no pas El señor del Mazo) tenallaren les cames del segovià que fou una xacra pel seu equip que havia d’anar frenant el ritme per no despenjar-lo. Arribaren últims. Dues jornades i Delgado tancava la classificació a 7:20 de Fignon i 6:29 de Lemond. Semblava que un dels quatre campions, el vigent, que disputava aquell Tour qQuedava descartat. Començà llavors una competició «a mort» (paraules de Laurent) entre Fignon i Lemond per assolir el ceptre; mentrestant, ja sense pressió Perico es recuperava a si mateix i acabaria tercer al podi de París; què hauria passat si bo s’hagués despistat? Un altre gran I si… del món de l’esport. Aquell fou un tour històric i èpic: un Reynolds bolcat en Perico Delgado on Indurain guanyava la seva primera etapa a Cauterets, a la contrarellotge individual de Rennes, setena etapa, Lemond es presentà amb una bicicleta amb manillar de triatleta queno s’ajustava al reglament de l’època, ningú es queixà, ni el Super U de Fignon, un equipàs en comparació amb l’ADR de Lemond, l’únic que apostà per l’estatunidenc després del seu greu accident de caça dos anys abans. Però tot i aconseguir així el maillot jeune el recuperaria el francès als Pirineus. A la CRI d’Orcières-Merlette el recuperaria el vencedor del 86, però el doble campió dels 83 i 84 el recuperaria espectacularment a l’Alpe d’Huez. El 23 de juliol, Fignon tenia 50 segons de renda respecte Lemond qui havia de recuperar-li 2 segons per quilòmetre per assolir el títol, semblava un miracle impossible (tot i que ningú sabia que el francès patia des de feia dos dies una dolorosa inflamació al gluti).
Qui ho va viure ho té gravat a la memòria: aquella llarga recta final en què queien els segons sense que Le professeur deixés enrere els metres… 8 segons… Aquesta fou la diferència amb la què Greg Lemond guanyà Le Tour 1989 respecte Laurent Fignon. Un Fignon que destrossat per l’esforç i el dolor es deixà caure de la bicicleta sense saber el dramàtic final i sense que ningú li ho digués. Vuit segons que després aniria comptant tothora i arreu el francès.

Mai més la Grand Boucle ha programat una crono l’últim dia a París.

Però no cal marxar tan enrere per veure que per guanyar cal jugar fins l’últim instant. En el proppassat Sis Nacions en el que havia de ser l’últim partit del torneig, faltava el França – Escòcia que acabaria esdevenint decisiu ajornat per casos de Covid-19, faltaven menys de dos minuts per acabar el partit i el País de Gal·les ho tenia tot de cara per esdevenir guanyadors i aconseguint un tretzè Grand Slam, que els igualaria novament al capdavant del palmarès amb el Quinze de la Rosa: anaven guanyant el partit amb possessió de l’oval. Una poc encertada decisió, no voler ser conservadors com sí era el ciclisme d’en Lemond, els condemnà a veure com França posava un assaig i guanyava el partit esvaint el títol de Grand Slam i deixant la porta oberta perquè el torneig no fos pel país del Drac Vermell i pogués ser pel quinze del Gall. Afortunadament pel país de les plomes, els narcisos i els porros, el Quinze del Card, amb victòria agònica a París, permetè que el País de Gal·les aconseguís el seu quarantè títol (el país amb més títols).
Tota aquesta tirallonga d’història esportiva és només per palesar que tot i trobar-nos allà on volíem, encetada la recta final essent líders i amb un avantatge de set punts respecte els tercers, el camí encara fa pujada i fins fer el cim (si fos alpinisme, fins la tornada al camp base) no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Així que amb la visita d’avui dels pepineros i la nostra a Los Juegos del Mediterráneo de la setmana vinent cal refermar la nostra candidatura al títol. No podem fer com el Super U de Fignon i celebrar el títol abans d’arribar a París, assolim el títol, i celebrem-ho, que des de març de 2020 necessitem una bona celebració.
En Laurent Fignon va haver d’aprendre a fer front a aquella derrota:
- Jo el conec, sou el que va perdre el Tour per 8 segons!
- No, s0equivoca. Sóc el que el va guanyar dos cops.
No som pas l’equip que ha baixat cinc cops a segona, som l’equip amb el rècord de partits invictes en competició europea (vint-i-sis). It’s time to go back home.
Nou partits per tornar a casa.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Que ningú tracti de comparar la crono final del 89, amb la crono entre Lure i La Planche de les Belles Filles del 2020 en què el jove eslovè Pogačar destrossava el seu compatriota Roglič.
P.S.II: Si algú vol reviure la història del tour del vuitanta-nou negre sobre blanc, pot triar entre El último tour del siglo XX (Una crónica de la Grande Boucle de 1989 de Josep María Cuenca (Editorial Contra), Tres semanas, ocho segundos: 1989. Un Tour de Francia para la historia de Nige Tassell (Libros de Ruta), Plomo en los bolsillos (Malandanzas, fanfarronadas y locuras del Tour de Francia) de Ander Izaguirre (Libros del KO).