Amb aquesta quadragëssima segona entrada tanquem la llarga travessia pel desert que ha sigut el #roadtoprimera. Aquesta hauria d’haver sigut una entrada per mirar enrere i fer balanç; però, no s’ha volgut completar la feina i, hores d’ara, tots al sac i el sac en terra: és cert que l’objectiu veritablement important era assolir l’ascens i amb això ja vam dir blat, emperò, i, a més a més, donades les circumstàncies, hauríem d’haver tancat ja al sarró el títol de Segona. No és pas que tinguem la sala de trofeus tan atapeïda que ens puguem permetre el luxe d’anar deixant-los passar; però, la veritable problemàtica que denota és una altra i molt més greu encara: el conformisme arrelat en una gravíssima manca d’autocrítica asssentada en un victimisme autoexculpatori que acaba validant la rutina com a way of life. I, d’això, se’n diu decadència.
És el declivi que ens ha dut a no tenir cap esperit de superació, aquell que ens ha mantingut en un fals qui dia passa any empeny i que, amb una gestió nefasta que tot ho tolerava, a aquest empantanagament en què ens trobem. I, alguns no tindran pas cap rubor a dir que “tant és aconseguir o no el títol de Segona, ja hem aconseguit l’ascens”, que mutaria en un si ja hem fet els quarata-dos punts, ja hem salvat la temporada; tot i que molts d’aquests serien dels que la temporada vinent farien cremar Troia si no assolim llocs europeus… els mateixos que defensaven que ens havíem de passejar a cada jornada aquesta temporada!
I, tot això, la mateixa setmana que el Villareal es proclamava campió de la UEL, aquell títol que dues vegades hem perdut als penals (ei, però allò important és participar i segur que tothom recordarà la nostra gesta…). Un model el de l’equip groguet que podria estudiar-se conjuntament amb el nostre i servir de terrorífica comparativa de gestió. Però no cal que ens fem mala sang (més enllà del masclisme, avui en no tenir la feina enllestida, figues d’un altre paner, vers l’Edurne pel De Gea), un perico de pro, uno di noi, com en Gerard Moreno va assolir el títo; però ja no caldrà vendre jugadors per salvar la roba i continuar nedant a primera… oh, wait! Des de segona i la setmana que se’ns recorda com avís a navegants que haurem de vendre per 15 milions d’euros. Critiqueu el model de magnat dels de la Plana Baixa. Ah, que allò de guanyar no és el nostre objectiu? Ho sento, doncs, però no voldria pas ser un Moussambani eternament. Ja ens n’hem empassat molts de gripaus a la nostra història. I no, no estic pas reclamant que l’any vinent haguem d’acabar en llocs d’accés a Champions; el que demana és un veritable esperit competitiu, aquella follia del darderisme, allò que tant se li criticà a en Kameni. Un voler arribar cada vegada més lluny; citius, altius, fortius. I aquest canvi hauria de començar amb voler sortir avui des del primer minut amb un únic objectiu: assolir el titol, esdevenir, realment per a la història, els millors de la competició i la categoria.
I, una vegada, això hagués succeït i hagués passat la festiva eufòria, començar a fer les coses bé a tots els nivells; per això, la primera passa per fer un llarg i exitós camí, trigant el que triguem en arribar a Ítaca, però per arribar triomfadors, comença per fer fora Rufete: un dels màxims artífex d’haver acabat a segona el primer equip, de llençar per la borda la història del femení i estar celebrant com a victòria una desfeta del futbol formatiu (des del resultat del “B” fins l’agressiva pesca culerda a casa nostra). Malauradament, ja hi ha campanya orquestrada per fer passar ase per bèstia grossa i fer-nos creure que ell és l’artífex de la renovació de la plantilla i de l’ascens, per tant el responsable de l’èxit, i el problema més gran és que la pericada ens acabarem aquest gripau i combrega-t’hi; quan hauríem de voler el seu cap hauria d’acabar com el d’Holofernes a mans de Judit.
A la fi, el fi d’aquesta travessa infernal, però, en un esdevenir típicament perico, no podem ser plenament satisfets fins al final i, ai las!, vés a saber si així serà. Tot i que ho espero.
Desitgem retrobar-nos a les prèvies la temporada vinent ascendits com a campions de Segona.
Som-hi RCDE!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Vinga va, som-hi nois, una victòria nostra que ens dóna el títol i podria ésser una bona ajuda pels arlequinats sabadellencs.